Doncs ja és de nit. Asseguda al bany per enèsima vegada avui, mai me n’havia adonat, que la tristesa profunda, la de veritat, eixa que et trenca per dins i et deixa completament buida, la que tenyeix de negre l’ànima i et fa voler tancar els sentits, dona ganes de fer pipí. És com un formigueig que es sent primer al pit i després baixa per la panxa fins el baix ventre.

Mai havia estat tan trista. Sona Tracy Chapman. Una de les últimes cançons que em vas regalar. Tu i jo ens regalàvem cançons. Vam anar agafant l’hàbit i es va fer costum. Potser no sembla important. Al cap i a la fi tot el món comparteix enllaços de YouTube al whatsapp, però jo ara crec, jo ara sé, que són regals que ens féiem. I en tinc una llarga llista, de cançons que ens agraden. De regals.

Em netege, tot i que ja no m’ix el pipí de tantes vegades que n’he fet avui. M’alce, em puge els pantalons i aleshores em veig reflectida a l’espill. I sí, eixa dec ser jo, però estic tan dissociada que em costa reconéixer-me. És com si aquest cos no fora el meu.

La imatge que em mostra l’espill és la d’una dona de mitjana edat prou descurada. Repasse amb els dits les arrugues, que ja no són incipients i fa temps que m’acompanyen, i pense que potser si aconseguisc dormir es dissipen almenys les bosses dels ulls.

Que implacable el pas del temps: sembla que ara soc major. Però jo em sent com la xiqueta fràgil de 7 anys que tenia por a la nit i es gitava al llit dels pares. Em donaves la pau que necessitava, i encara que roncaves com un condemnat, dormia segura i tranquil·la al teu caliu.

“Baby can I hold you tonight”. Estic trista, però dormiré tranquil·la. Ja no estàs, però ens queden les cançons.