Vet aquí una vegada un país on tot estava controlat per una intel·ligència artificial. En aquest país, tothom tenia el treball perfecte, la parella perfecta, la casa ideal, i tot gràcies a la tasca d’aquella sofisticada intel·ligència artificial (o això ens diuen les seues cròniques). En aquell país tan modern i avançat, mai no era menester comprar una camisa, un rellotge o l’últim telèfon intel·ligent, ni tan sols un simple plat d’arròs, car l’algoritme de la IA —per mitjà d’una extensa base de dades que ja sabia les pizzes que l’individu havia menjat al llarg de la vida, els passos caminats, les voltes que havia emprat la paraula «esgarrifós», la quantitat de gas metà expulsat a l’atmosfera o, més important encara, el seu ascendent zodiacal— podia preveure els desitjos i les dèries dels individus i encarregar la camisa més adient abans i tot que la desitjaren. Així, el subjecte tampoc no havia d’enfrontar-se mai a la terrible decisió que podia allunyar-lo del consumisme optimista tan necessari per a la perfecta lubricitat del sistema… A més, d’aquesta manera l’individu no havia de perdre ni un minut de treball i augmentava la seua producció. Aquesta IA també s’encarregava d’escollir les pel·lícules que li agradaven a l’usuari, els llibres que havia de llegir o, si més no, de produir-los de manera personalitzada. L’algoritme s’encarregava de decidir el més escaient basant-se en la santificada estadística i els beneïts números i, veritablement, encertava en el 98,7593425% de les ocasions (d’acord amb la seua pròpia avaluació).

Avui, no hi ha cap mena de dubte que aquesta IA va dissenyar el país més perfecte del món i tot gràcies al seu geni racional. És per això que es quedà palplantada —si pot passar que una entitat virtual es quede palplanta da— en veure que tots els habitants fugiren tot corrents i espantats al país veí, on les coses succeïen una miqueta més a espai, més ―com diria l’algoritme― «convencionalment».
—Ai, aquests humans… —va pensar, incapaç d’entendre—, quina manca d’intel·ligència!