La nostra és una història de persecució constant, d’intents incessants d’esborrar per sempre la cultura, la llengua, la nostra identitat com a poble; amb decrets, amb prohibicions, amb censures i amb manipulacions més subtils.

L’any passat celebràvem a l’Horta Nord 40 anys d’ensenyament en valencià. El CEIP Mediterrani de Meliana, abans Pius XII, fou la primera escola pública de la nostra comarca que va encetar la línia d’ensenyament en valencià. Va ser a l’any 1984, un any després de la publicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Un grup de mestres, famílies i d’altres persones preocupades per l’educació i la continuïtat de la llengua, van unir esforços per a tirar endavant el que en altres països seria ‘normal’, aprendre en la llengua pròpia.

Les dificultats i els entrebancs amb què es trobaren en aquest camí no van ser pocs, però aquell grup de persones estaven decidides a aconserguir-ho. Calia adaptar materials i crear-ne de nous. Volien una escola pública arrelada al medi, lliure i en valencià. I ho van aconseguir. Després, moltes altres escoles públiques de la comarca els van seguir i, a poc a poc, l’ensenyament en valencià es va estendre per tot.

Ara, aquells mestres, aquelles famílies, aquelles primeres promocions d’alumnat escolaritzat en valencià —que molts són pares i mares, o fins i tot, mestres— miren al seu voltant i no donen crèdit a la situació de retrocés a la qual ens aboquen les institucions actuals. Però els valencians ja hi estem acostumats, i eixes persones, i d’altres que s’hi afegeixen cada dia, es tornen a mobilitzar, tornen a eixir al carrer, coincideixen en les manifestacions, en les concentracions… I organitzen xarrades informatives, i demanen la derogació de lleis educatives injustes que promouen consultes disfressades de llibertat i que només volen aconseguir la substitució lingüística.

No podem dir que la consulta haja sigut un èxit, ja que no s’hauria d’haver produït mai: es perdran hores en la nostra llengua i s’hi inclouran algunes unitats en castellà que fomentaran novament el segregacionisme i no garantiran la competència lingüística en valencià, però la resposta de les famílies i de les mestres sí que ha sigut exemplar.

A més a més, des de la Generalitat la persecució no acaba. Es nega la celebració del centenari del nostre poeta Vicent Andrés Estellés, s’anuncien retallades en els pressupostos de l’AVL i en aquells destinats a la promoció del valencià; també proliferen altres fets en alguns ajuntaments com la decisió d’eliminar el nom de Joan Fuster al Centre Cultural Municipal de Massamagrell o les declaracions d’odi a plenaris com el de Godella, sobre el poeta de Burjassot.

Corren temps difícils. Però, com deia Horaci, l’adversitat té el do de despertar talents que en la prosperitat haurien continuat adormits. La realitat és la que és, desagradable, però l’empomarem tal com ens ve donada i la transformarem. Ens servirà com a revulsiu perquè diverses generacions de valencianes i valencians ens unim de nou, per a evitar que l’odi d’alguns s’hi impose. I que el talent i la capacitat de fer de molts excel·lisca. Continuarem organitzant-nos en associacions com Escola Valenciana i d’altres, crearem plataformes com Cent d’Estellés i tornarem a eixir al carrer.

Som conscients que cal resistir els atacs, simplement per a continuar existint. I cada any vindrà la primavera i renaixeran les Trobades per tot el país i, amb to festiu però reivindicatiu alhora, direm ben fort i amb orgull que defensarem la nostra la llengua, que defensarem la nostra cultura, que defensarem la nostra identitat com a poble. Com deia el poeta: «No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu».