Vaig estudiar de menuda en el col·legi de monges de Godella, on només hi havia línia en castellà. Després vaig fer periodisme a la Universitat Cardenal Herrera CEU d’Alfara, que s’ha menjat el meu poble i que asfixia el veïnat amb habitatges inassequibles per a les noves generacions. Vaig fer pràctiques a Las Provincias, i gràcies a això vaig aprendre disseny i maquetació per poder fer esta revista. Quan vaig acabar la carrera, un dels meus primers llocs de treball va ser Cope Dénia, que em va permetre obrir camí a la ràdio i a tots els matisos amb què puc expressar-me físicament a través de la veu.

Qui estiga lliure de pecat que tire la primera pedra. Però jo, la veritat siga dita, no renegue de res. Soc com soc gràcies a les experiències acumulades, i cohabitar amb llengües diverses, amb idees polítiques diverses, amb mitjans de comunicació diversos, m’ha fet entendre la immensa riquesa que se m’ha desplegat al llarg del temps per oferir-me totes les varietats del meu agredolç vital.

A partir d’ahí, quan la tria ha passat directament per mi mateixa, en moments decisius i amb profunditat, he tingut clara la decisió a prendre. Visc en valencià i, entre moltes altres coses, he creat esta revista farcida de valors esbiaixats, per descomptat, que passen pel meu propi filtre i pel de totes les persones que col·laboren en cada edició amb Espai Carraixet.

A hores d’ara és impossible no posicionar-se. No podem fer com si no anara amb nosaltres. La negligència política durant la dana, el maltracte constant cap al valencià i el malbaratament que volen fer a l’horta no poden quedar impunes. N’estic farta de la frase ‘Disfruteu d’allò votat’, perquè no, no tot val en democràcia. Me’n ric, de fet, de la democràcia. Si la sobirania pertany al poble, què collons fa Mazón encara assegut a la poltrona putrefacta de la infàmia?