La fresca i la lluna atragueren Empar i Joan fora de casa. Perse-guint un fil de brisa, en silenci, eixiren d’Alfara en direcció a Vinalesa. De seguida destacà a mà dreta l’edifici del molí abandonat que la nit agegantava i la lluna, amagada darrerre, pintava d’una ombra espessa.

Van envoltar l’edifici, com cercant la llum. El soroll de la séquia creixia a cada pas. L’aigua, sense moles que fer rodar, baixava revoltada. Un vent inesperat sorprengué Empar i s’agafà a Joan. Es miraren als ulls.

Joan creié escoltar “t’estime”, Empar sentí “m’encanta besar-te, però m’emociona més encara que tu ho desitges”. Segurament era la veu espontània de l’aigua.

Joan besà Empar, la cara entre les mans per no deixar escapar ni un granet d’emoció. Empar acaricià el cap de Joan, l’atragué i es van fondre en una abraçada. I tancaren els ulls per envoltar-se d’intimitat.

***

Víctor agafà en braços el seu fill Andreu, de dos anys, que no parava de plorar, el tragué el balcó i li mostrà la lluna sense aconseguir captar la seua atenció.

Al carrer dos joves, Ibra i Musa, omplien garrafes de huit litres en la font. En acabant es mullaren el cap. Ibra s’apoderà de l’aixeta i esguità el seu company. Musa s’allunyà d’un bot, maleint de broma. Andreu deixà de plorar.

Ibra es cresqué, mig tapà el raig i ruixà el seu amic a plaer. Andreu aplaudia content.

Musa es llançà sobre el seu company i van escampar l’aigua en totes les direccions mentre el xiquet botava i animava i el pare intentava que fos més discret. Les gotes entre riures volien ser carícies.

Ibra i Musa es van abraçar fortament xopats, saludaren pare i fill, carregaren les marraixes, tres cadascun, vint-i-quatre litres, i s’afanyaren cap a casa. Andreu haguera volgut més. Però ja no plorà.

***

Mateu i Eva arribaren alhora al contenidor del fem. Sense vore’s. De fet, l’un i l’altra creien trobar-se sols. I per això cantaven. Cantaven la mateixa cançó. Digueu-li casualitat.

Quan s’adonaren que tenien companyia llançaren les bosses i baixaren les mirades. I Mateu, sense pensar-ho, li proposà donar una volta.

Eva digué que sí, els pares havien eixit al cinema. Anaven a la mateixa classe i tenien tretze anys. Caminaven a espai, pròxims i cohibits. Prompte deixaren la ciutat i els llums artificials. La lluna retallava les seues siluetes i les feia caminar davant.

Van seure a la vora d’una sequieta amb un pam d’aigua, els peus i les xancletes dins.

-T’imagines una Terra amb tres llunes? –digué Mateu.

Eva, desconcertada amb aquell pensament inesperat posà una cara adorable.

Mateu seguí un impuls i la besà. Eva enrogí i notà que l’aigua se li havia emportat una sabatilla. S’alçaren d’un bot, corregueren amunt i avall però no la trobaren.

-M’haguera estimat més que fora la meua –digué Mateu.

Eva pensà que era una frase molt bonica. I li tornà el bes. Un bes intens que la timidesa no pogué diluir.

***

La fresca i la lluna t’atrauen. Agafes aigua, la motxilla, ixes de casa, creues el carrer i…