Entre 1949 i 1965, un empresari de Montcada, Vicent Llorens Ferrer, fabricà unes motos molt populars que competien amb les grans marques de l’època: les motocicletes Villof. El seu relat és el d’una indústria local arrossegada pels vents de la història. Les dècades que han passat han fet créixer la llegenda i l’interés d’aficionats i col·leccionistes.

A la fi de la Guerra Civil, els fabricants espanyols de motos encara eren una raresa. Generalment, els treballadors es desplaçaven grans distàncies a peu, o més tard en bicicleta. A la dècada de 1950, les millores en l’economia van fer que augmentara la demanda de motocicletes i, en este context, va fer-se un lloc important al panorama nacional la fàbrica “Villof”.

La marca era un acrònim format pel nom i cognoms de Vicent Llorens Ferrer, conegut a Montcada pel sobrenom familiar de “Xamena”, a qui en fundar Villof també deien “el tio Xamenof”. La fàbrica tingué el seu moment estel·lar als anys 50, dècada d’or de les motos espanyoles. Hi havia una quinzena de fabricants arreu l’Estat que abastien eixa gran quantitat de treballadors que havien passat d’anar a peu a fer-ho en bici, i que ara adquirien una moto.

La fàbrica Villof ocupava els números 117-121 del camí del Grau de València (actual avinguda del Port); el taller estava al carrer Sorní, on arreglaven cotxes DKV i altres vehicles dels seus clients. La venda i exposició es feia al carrer Joaquín Costa, on també tenien concessionari Renault. Vicent Llorens havia treballat a Alemanya i coneixia bé els dissenys de les motos DKV, que després de la II Guerra Mundial passarien a domini públic. Les primeres Villof eren funcionals i amb poca força, però a mitjans dels 50 ja muntava models superiors amb els quals competien els seus propis pilots. Un dels millors era el també veí de Montcada Pepe Casany.

Un pilot reconegut

Pepe Casany fou captat en la “I Gimcana de Moncada”, celebrada el 6 de setembre de 1953 durant les Festes Patronals i organitzada pels fills de Vicent Llorens –clavaris de la Mare de Déu– i el Motoclub de València. Pepe Casany havia demanat prestada una moto per a participar i, sense cap assaig, feu unes marques perfectes, mereixedores del primer premi. Allò cridà l’atenció de Vicent Llorens, que estava buscant pilots per a la seua marca. Li oferí treball a la fàbrica i, com que tenia amplis coneixements com a mecànic, entrà com a oficial.

Pepe conta que a principi dels 50 les motos s’encomanaven i es pagaven, i que no els les lliuraven fins a un any després. A poc a poc el mercat s’estabilitzà i els venedors començaren a parlar de “lliurament immediat”. El boom de les motos duraria poc més d’una dècada: l’aperturisme econòmic, la concentració del sector i l’aspiració als primers turismes tancarien el cicle.

Vicent Llorens era un home inquiet i preocupat per la publicitat dels seus productes. Hi ha nombrosa publicitat en la premsa de l’època i tenia representants a Mallorca, Burgos, Barcelona, Saragossa, La Rioja o Madrid. Villof apareix entre la resta de marques espanyoles de prestigi sense distinció. Curiosament, en l’últim anunci localitzat, en 1957, es diu que Villof ha guanyat el concurs del Ministeri de l’Aire per a l’adquisició de les motos per a l’exèrcit.

A més, el fabricant es publicitava patrocinant carreres, ral·lis o gimcanes a la nostra comarca i a la resta de l’Estat. Entre 1956 i 1957 és el moment de més activitat, que es parà en sec abans d’arribar a 1958. Villof disposava dels seus propis pilots i aconseguia bones marques. També patrocinava carreres ciclistes i exhibia les seues motos en caravanes publicitàries en falles o altres festivitats. Pepe Casany conta que ell anava sempre l’últim, amb la caixa de ferramentes per si hi havia alguna avaria.

Una de les exhibicions més destacades va ser el Ral·li Montcada-Lourdes, patrocinat per Villof en juliol de 1956: 2.003 km d’anada i tornada en 8 dies que recorrerien Antonio Lafuente i José María Caballero amb dos motos Villof VDF-125 cc de tres marxes, la millor que produïen en aquell moment.

La història fulgurant de Villof és la d’una promesa d’industrialització del nostre territori, en el context d’un accés generalitzat a un vehicle que permetia reduir radicalment la precarietat dels desplaçaments laborals. Després ja hi vingueren els turismes, però eixa és una altra història.