Víctor Bueno és de la generació dels pilotaris il·lustrats. Arrere van quedar les fornades d’aquells jugadors que es van conformar amb el Batxillerat o, simplement, no van tindre una altra opció. El mitger de Meliana mai ha sigut conformista. Ell és dels que insisteixen. Insistir dins del trinquet i insistir amb els llibres. I el que insisteix, guanya.

Als seus 30 anys se li percep el pòsit de l’experiència. Ja té una perspectiva que li permet parlar de quasi tot amb coneixement. De la situació del seu esport, de les seues oportunitats amb la pilota i de la seua vida laboral. Perquè Víctor Bueno va estudiar Magisteri especialitzat en Educació Física, després va fer Pedagogia i un màster de Secundària per a ser orientador educatiu. Ara, perquè la formació sempre es pot ampliar, s’està traient l’especialitat de Música i al febrer començarà amb la d’Audició del Llenguatge. Mentrestant, continua pegant-li trompades a la pilota de vaqueta i treballant en el col·legi Sagrat Cor de Meliana, el mateix on ell va estudiar.

De menut destacava amb el tennis i diverses vesprades a la setmana anava a entrenar a Museros. Fins que, amb set o huit anys, es va dissoldre el grup i, sense esport, es va deixar portar per dos amics que li van conduir cap a la pilota. Ací va conéixer a un home providencial en la seua vida: el tio Vicent, que se’l va posar davall de l’ala i el va anar educant perquè coneguera els valors d’aquest joc ancestral. Per les vesprades l’ajudava a marxar o a pintar les pilotes. “Ha sigut com el meu pare esportiu”, explica Víctor carregat d’afecte cap a aquest home que va morir fa un parell d’anys.

El xaval, fill d’un matricer de Meliana -ofici consistent a fer motles on es fonen objectes de metall-, va acabar a l’escola de pilota del poble en una època d’esplendor. No hi havia una altra igual. La proa d’aquell viver eren dos jugadors de la talla de Fageca i Héctor, una miqueta més majors que Víctor. Així que ell solia acabar al Meliana B, amb els subalterns. Al principi jugava a galotxa i al frontó, i després ja va començar a tocar l’escala i corda. A l’escola de tecnificació es va formar sota la tutela de Royo, primer, i després de Paco Cabanes ‘El Genovés’.

El seu pare, Enrique Bueno, que era un aficionat dels quals van i vénen, estava encantat amb l’afició del seu fill i hui, convertit ja en un prestigiós professional, no es perd una partida. Siga on siga. Però això és ara, perquè abans va caldre picar pedra. “Vaig debutar tard en el món professional. Entrí en Tecnificació amb 15 o 16 i guanyí algun campionat, però em va costar adaptar-me. Jo, de fet, no vaig debutar en la Lliga fins que tenia vint-i-molts anys”, explica Víctor. El jove veia volar els altres i a ell no li arribava la seua oportunitat. Però es va trobar amb una altra persona que, com el Tio Vicent, li va canviar la vida. “Vaig conéixer a Domingo Palacios -el seu preparador- a Museros quan jo tenia 21 anys i continuava jugant les partides de juvenils. Llavors em va donar un consell que em va valdre de molt: ‘Fixa’t en aquells factors que pots controlar i no perdes el temps amb el que no tens a la teua mà’. I jo, que sóc un lluitador, vaig seguir intentant-ho”.

El mitger sap que no és un estilista, que el seu joc no entra pels ulls, com podia passar amb dues llegendes en la seua posició com Grau o Sarasol II, però sí que és molt treballador i que això li acaba condint. “Sabia que igual no podia arribar tan prompte com els altres, però que havia d’insistir. La pilota és la meua vida i no em pensava rendir. I no sóc el més vistós, però sóc molt segur i jugue sempre per a fer millor al company de darrere”.

Faixa de pilotari

Li va costar, però el seu moment acabà arribant. En 2018 va aconseguir jugar la final de la Lliga junt amb Francesc i Javi. I fins i tot es va atrevir -ell, un mitger- amb l’Individual. Un any va arribar a les semifinals. Jugava contra Pere Roc, i anava guanyant 55 per 50 amb un val a favor. A només un quinze de passar a la final. Llavors va enviar la pilota a la galeria, va pegar contra la muleta d’un aficionat i va caure, sent el quinze per a Pere Roc, que al remat va remuntar i va guanyar la partida.

Però Víctor Bueno no va tirar la toballa, i molt menys la faixa de pilotari. Seguix oferint partides espectaculars, amb la seua característica serenitat i confiança, convertint-se en una autèntica muralla enmig de la canxa dels trinquets.