La verdor del paisatge mullat; eixa horta que encara perviu, generosa; al lluny, la immensa mar; i, en el perímetre que la vista encara pot abastar, la ciutat de València. L’aroma de la terra i el sabor d’un anhel. Ací, en aquesta atmosfera tan particular i nostra, conviuen art i vida, i comparteixen passió i professió dos dels nostres pintors més reconeguts, Aurora Valero i José María Yturralde. Poc té a veure el seu estil pictòric, més que l’enquadrament precís de la instantània que delimita cel i terra, horta i poble: Alboraia. Ací s’han assentat tots dos i desenvolupen la carrera artística, cadascú en el moment vital que travessen.

Aurora Valero va créixer a la casa familiar del carrer Sant Pancraci, prop de l’Església de l’Assumpció, a Alboraia. Del seu poble destaca l’horta, la mar, el veïnat i el so de les campanes. La seua vocació primerenca li va portar a iniciar-se en la pintura durant la infància, en la crua postguerra. Dibuixava en la paret amb guix i sobre la terra amb un punxó. Als tretze anys, va descobrir les grans obres d’art i va triar la professió d’artista. Era l’inici d’una prometedora carrera.

Va aprendre a utilitzar tota classe de materials i va fer estudis en el món artístic. Primer, entre 1952 i 1955, va estudiar Dibuix, Composició Decorativa i la Història de l’Art a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics de València. En 1961, va obtenir el títol de Professora de Dibuix per l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València. Es va titular com a mestra d’Ensenyament Primari a València i es va graduar com a Doctora en Belles arts per la Universitat de València.

Aurora Valero posa de manifest les dificultats a les quals s’ha enfrontat per ser dona en una època difícil per a ser-ho. Allà pels principis dels seixanta, la Diputació va llançar una sèrie de pensions a les quals només podien accedir, segons explica la pintora, “els alumnes més brillants de Belles Arts, en aquells dies, homes”. Aurora va decidir presentar-se i va guanyar el premi, convertint-se en la primera dona artista a rebre una pensió de la Diputació, la qual cosa va suposar una ruptura molt important d’un sostre de cristall indestructible fins al moment.

Conéixer l’obra de l’artista Aurora Valero és com travessar el món de l’expressionisme en tota la seua essència, el dels colors, el de la força pictòrica, el de l’art i el de la cultura, el de les dones, el de la terra, el dels elements i el de la música. Tot el que Aurora representa en les seues obres és, en una paraula, vida. “Com creix i es desenvolupa, com es relaciona i es transforma”, explica. Una sinergia que traspassa el quadre i s’expandeix més enllà. La temàtica de les obres és constant: l’horta i el dolor per la seua desaparició, la mare Terra, l’Univers i el Mediterrani.

José María Yturralde va nàixer a Conca en 1942 i és llicenciat i Doctor en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València i Acadèmic de Número de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València. Actualment, és catedràtic de Pintura de la Facultat de Belles arts de València. A més, va gaudir d’una beca en el Col·legi Major Sant Joan de Ribera, de Burjassot, que recorda amb molt d’afecte.

L’art pròxim a la ciència

En 1968 accedeix com a becari al Centre de Càlcul de la Universitat de Madrid, on va fer els seus primers treballs amb ordinadors. Ha guanyat diversos premis i realitzat estades a l’estranger, entre altres centres, en l’Institut de Tecnologia de Massa-chusets (MIT), on va entrar en contacte amb György Kepes, Jürgen Claus i Mark Mendel, entre altres.

Va exercir com a Conservador Adjunt en el Museu d’Art Abstracte Espanyol de Conca. Va desenvolupar un tipus d’art pròxim a la ciència, com són les seues cèlebres “Figures impossibles”. Va introduir a Espanya l’art cinètic, fent també treballs amb làser i holografies. També és el creador de les “Estructures voladores”, obres tridimensionals capaces de volar. En les seues obres més recents, s’ha centrat en l’estudi del color i la seua influència sobre les emocions i l’estat d’ànim.

Al llarg de la seua carrera artística, José María Yturralde ha estat sempre fidel a l’interés per establir paral·lelismes entre l’art i la ciència. Tota la seua producció ha estat caracteritzada per la fascinació pel cosmos i la idea d’infinit. Defineix aquesta passió com una “eina conceptual i tècnica per a comprendre aquesta estranya meravella que és el nostre món, impregnada per l’emoció i passió per la raó i el coneixement”. Una base teòrica que parteix de la necessitat d’integració amb l’univers per a “fluir de manera tranquil·la i amorosa amb la vida”.

Treballa en un nou estudi, un imponent edifici a dues altures en l’horta d’Alboraia, una antiga casa de ferramentes del Camí de Farinós en la qual, a més, s’emmagatzemava xufa. On estaven els cavalls i les vaques, els bous i les ferramentes, ara està ell: José María Yturralde. El Premi Nacional d’Arts Plàstiques en 2020, que va trobar en el MIT de Massachusetts com expressar emocions des del càlcul i trobar respostes en l’abisme de les estructures.

Tant Aurora com José María flueixen en un mateix llenguatge, confeccionat a base d’energia, moviment, vibració, emoció per la natura i el cosmos, força i intensitat. La transcendència de l’univers i de la vida baix el cel de la seua estimada Alboraia. Un poble orgullós d’ells, segons paraules de l’alcalde de la localitat, Miguel Chavarria.