Toni Montoliu conserva el nom de son pare i de son iaio. També l’estil de boina que ells gastaven, en eixa imatge que hui en dia encara projecta l’arrelament a la terra. Però sobretot, ha heretat d’ells el profund amor per l’horta que transmet a tantes persones d’arreu del món sobre les quals deixa empremta.

Més enllà del personatge, ens trobem amb un home treballat per la terra que va saber adaptar-se a la modernitat sense allunyar-se dels seus principis; sense prescindir de les lligones ni de les haques, amb fervor per la terra que ens proveïx de l’aliment necessari per a viure. «A València no es donen compte de la riquesa que tenen estirant el braç. Tenen el menjar a la vora i, si no consumixen d’ací, l’horta acabarà desapareixent. Com pot ser que les persones que produïxen el menjar estiguen morint-se de fam?», reivindica Toni mentre esclafa un cacau de collaret.

El cultiva ell, però no el ven, com tampoc el garrofó valencià o la dacsa autòctona que utilitza per alimentar les gallines. La seua producció li servix per abastir el restaurant d’aliments de primera qualitat i per a promoure el turisme d’horta que l’ha posicionat com la marca per excel·lència que representa a València en l’àmbit internacional. «L’horta i la paella és coneguda en més 60 països gràcies a este projecte. Treballem amb nombrosos turoperadors que porten a Meliana els turistes per viure experiències de contacte directe amb la terra. Anem a l’horta i cullen el que després menjaran. Pelen el garrofó i trossegen la bajoqueta. Són part activa en el cuinat de cada plat», explica Montoliu, qui reconeix que eixa va ser una idea del seu fill major, també anomenat Toni, que l’ha ajudat moltíssim a implantar conceptes revolucionaris dins del projecte. El llaurador també elogia la seua estimada dona, Ani, que sempre ha tirat del carro i que és un puntal importantíssim en ‘La Barraca de Toni Montoliu’.

El melianer recorda els seus inicis. Conta que va portar més de huit mil xiquets, d’Albuixec, el Puig i Meliana, en passejades per l’horta que els ajuntaments contractaven. També, per la seua estima a la cultura pròpia, va començar a col·leccionar ferramentes agrícoles i hui en dia disposa d’un museu dins la seua alqueria. És part del seu llegat i res no ha estat mai debades, però al final de la correguda mostra orgull per tot el que ha aconseguit sent fidel a la seua identitat.