Actualment molts pobles estan publicant llistats de malnoms (sobrenoms, renoms… apodos) del seu veïnat. També en àmbits com el comarcal, o fins i tot en el dels gentilicis, és a dir, els malnoms amb què uns pobles es referixen a uns altres.

A Moncada el recull, provisional i obert, no ha sigut un projecte d’especialistes, sinó de la memòria d’un veí i testimoni privilegiat, Isidro Martínez Aguilar (1929), que el feu pensant en l’antic poble de la seua joventut, on l’economia era eminentment agrícola i el veïnat s’identificava amb apodos. Carrer per carrer, casa per casa, Isidro recorda qui vivia allí i com l’anomenava la gent. El llistat inicial superà els 550 apel·latius. Amb tot açò i el finançament municipal s’ha editat un llibre que, en el moment de la redacció d’esta nota, tenim en impremta: I tu de qui eres? Malnoms, sobrenoms o “apodos” de Moncada.

Isidro és una persona coneguda i estimada a la nostra ciutat, d’ofici agricultor i tractorista, molt implicat en diferents espais de la vida econòmica, social i cultural. La seua curiositat i envejable memòria el convertixen en cronista privilegiat del segle XX, i de fet el seu generós testimoni es pot trobar al Museu de la Paraula (Museu d’Etnologia de València, www.museudelaparaula.es) o a la web Moncadapèdia (www.moncadapedia.com), i hui continua col·laborant desinteressadament amb investigadors i investigadores de diferents àmbits.

El període anterior que abasta este llistat s’inicia amb aquells malnoms populars del temps dels pares d’Isidro, a principis del segle XX; arriba fins als anys 50-60 i en algun cas més cap ací. En aquells anys, el fet que es treballara sobretot al camp era un element de cohesió comunitària. En este espai tan estable els malnoms eren fonamentals per a diferenciar unes persones d’altres i facilitar l’exercici de situar a cadascú. Aquella Moncada era una ciutat molt reduïda respecte del casc urbà actual, envoltada d’horta en producció, amb el centre històric i “el Barri” (de Badia) com a unitats urbanístiques.

La major part dels malnoms inclosos són tradicionals, heretats de pares a fills i de mares a filles, i era habitual que quan passava entre generacions perdera el seu sentit semàntic (el Melero, Xilo…).

Entre els malnoms es distingix, d’una banda, aquells que són estables o objectius, que fan referència a la filiació (noms i cognoms, com els hipocorístics Sebio o Mateuet), a l’ofici (les Botecariesses), a l’origen (el Buixequero —d’Albuixech) o a l’aspecte (físic o moral, com Geperut, o Bort).

D’altra banda, els sobrenoms que provenen de fets puntuals o anecdòtics (gestos, accions o paraules) formarien un segon grup que diríem variables o subjectius, més lligats a l’enginy i la inventiva popular (Azaña, Pepemío, Miralxic, Cagó).

En la pràctica, la inestabilitat o la subjectivitat estan presents per a substituir o matisar un renom tradicional, objectiu i estable per un de subjectiu i circumstancial. Res no garantix l’estabilitat d’un malnom objectiu, ni la variabilitat del subjectiu. És normal que mantinguen el seu sentit original en el misteri, i fins i tot els més objectius poden tindre un pèl de malícia en la seua arrel.

L’ús de malnoms és una pràctica d’una forma de viure i d’unes relacions de veïnatge que han canviat. Precisament per això, pel seu caràcter testimonial d’una societat en transformació, s’han convertit en patrimoni cultural immaterial de les poblacions.

Darrerament, el seu ús està molt acceptat, per exemple en xarxes socials. Però també és cert que el fenomen dels malnoms està en crisi. Hem viscut grandíssims canvis en l’economia, la demografia o l’urbanisme. De l’agricultura o la cadena de muntatge s’ha passat al sector dels serveis i la societat postindustrial. A Moncada ha augmentat dels sis o set mil habitants als vint-i-tants mil, i s’ha passat d’un urbanisme basat en la comunitat als edificis d’apartaments o les urbanitzacions, que afecten la convivència i les relacions comunitàries.

Serà difícil que els malnoms desapareguen del tot, encara que el seu lloc es quede en un àmbit per baix del local: en colles d’amigues i amics, en àmbits escolars o, en qualsevol cas, més reduït, menys públic. És una alegria i un descans saber que gràcies al treball d’Isidro, este patrimoni està en lloc segur.