El pilotari de Massalfassar és la demostració que el talent no ho és tot en l’esport. El mitger ha arribat a l’alta competició a base d’esforç i molta dedicació.
La seua obsessió, protegir-se bé les mans.

Álvaro Gimeno porta lluitant tota la vida contra un no. No seràs pilotari. No seràs professional. No passaràs de punter. A base de molt d’esforç ha anat conquistant cada sí. Va debutar de blanc, va aconseguir la Lliga CaixaBank i aquesta temporada s’ha estrenat com mitger. Encara que tot això, en realitat, cal agrair-li-ho al fet que el futbol se li donava molt mal i que, amb quatre anys, algú va arribar un dia al col·legi, va explicar què era la pilota i aquell xiquet va decidir apuntar-se a l’escola de Massalfassar.

No hi havia ningú de la seua edat. Els seus companys eren tots majors que ell i els seus amics només volien jugar al futbol, però Álvaro es va obstinar a seguir amb la pilota. Després, amb el temps, va descobrir que el seu pare, Vicente, conegut com el Tito, havia jugat a galotxa, i que el seu iaio, conegut com a Paco el Roig, també havia practicat l’esport i deien que tenia bones mans. Ell no va veure jugar a cap dels dos, però li va encantar la pilota i, encara que no havia vist una partida d’escala i corda en la seua vida, malgrat que no havia anat mai a un trinquet, va decidir que volia arribar a ser professional i jugar per d’alt. “Em vaig voler dedicar a açò per intentar-ho. Jo mai havia vist una partida en el trinquet. Ni tan sols per la tele. Però els dos millors de Massalfassar, Carlos i Rafa, es van apuntar a Tecnificació i jo també em vaig animar. Em va agradar moltíssim”, recorda el pilotari.

Ningú creia en ell

El problema és que ningú creia en ell. Álvaro no és un talent innat. Ell no tenia un do per a jugar a pilota, però pot arribar a ser molt insistent i quan es proposa alguna cosa no dubta que ho aconseguirà. “A mi sempre em deien que no anava a arribar, que aquest o l’altre eren millors. Jo m’obstinava a demostrar-los que s’equivocaven. Dels 15 fins als 20 anys em vaig dedicar al màxim per a mostrar-li a la gent que sí que podia arribar”.

Va ser llavors quan va trobar-se amb Javi, l’espigolat mitger de Massalfassar. “Jo realment no el coneixia. Sabia que al meu poble hi havia un xic, Javi, que jugava de professional, però no vaig tindre consciència de qui era fins que vaig començar a vindre al trinquet. Després ja li vaig demanar més ajuda per a arreglar-me les mans”, diu Álvaro. Eixa era la seua gran obsessió: protegir-se bé les mans. I si un dia arribava algú al vestuari i comptava que li anava molt bé el plàstic de les botelles de xampú, l’endemà estava ell retallant una d’aquelles botelles per a provar-ho.

La dèria es va disparar en 2017. Aquell any, disputant una partida en el trinquet de Dénia, va entropessar, va caure i en donar suport al braç es va trencar el cúbit i el radi. Va estar dos mesos sense tocar la pilota i, damunt, quan va tornar a jugar, no parava de fer-se blaures a les mans. Llavors li van parlar que a Grau, per a molts el millor mitger de la història, li passava una cosa semblant, així que Álvaro anà i li va demanar ajuda a un jugador que damunt era el seu ídol. “Jo només vaig veure alguna partida al final de la seua carrera, però era impressionant. Li pegava tan fort, es movia tan ràpid i tenia una pegada tan natural… El tinc en un pedestal. Ell em va ajudar molt quan em vaig trencar el braç i també em va ensenyar com s’arreglava les mans. Als dos, a més, ens encanta jugar a la Play Station, així que al final ens vam fer amics”, expressa el pilotari.

A l’escola de tecnificació va congeniar amb Fageca, que va descobrir en Álvaro al seu alumne més disciplinat. El de Massalfassar va saber molt prompte que per talent no destacaria, així que es va bolcar en tota la resta. Potser per això va estudiar per a ser preparador físic i des de fa un any es programa ell mateix. “Tinc la sort que m’agrada més entrenar que estar en el sofà”, explica. I així, a base d’esforç i cabuderia, ha acabat convertint-se en un professional que es defineix com a “elèctric i amb molta pegada”.

L’oportunitat com a mitger

Enguany, a més, ha arribat a un equip en la Lliga Caixabank com a mitger, on li cobreix l’esquena Pu-chol II. “M’ajuda molt i està molt damunt de mi. Em dona molts consells per a jugar a pilota i gràcies a ell soc millor pilotari”, manifesta Álvaro.

El pilotari de Massalfassar mai oblidarà la primera partida de la present competició. Havia de demostrar, jugant al costat del número u, al trinquet de Pelayo, que no s’havien equivocat donant-li una oportunitat com a mitger. “Vaig passar una setmana horrible de nervis i en la partida tenia tanta tensió que vaig acabar amb rampes en els bessons”. Van guanyar, Puchol II, Álvaro Gimeno i Hilari a la punta, aquella i totes les partides de la primera ronda. Ara s’han classificat per a les semifinals del campionat, i esperen aconseguir el seu bitllet per a la gran final que es disputarà al trinquet de Pelayo el pròxim 29 d’abril. Siga com siga, ja ningú dubta d’ell. Álvaro Gimeno de Massalfassar ha demostrat una gran consistència enmig de la canxa, transformant les expectatives negatives dels qui no creien en ell en grans ovacions del públic davant la seua forma de jugar.