Però jo sé que un tren. Que un tren de l’horta. Sovint has pegat els ulls al vidre. Has vist com passaven les herbes a gran velocitat. Exasperat pel pas del temps. Potser embolicat en una mena de silenci solemne. Avançaves, mes inútilment. Al cap i a la fi, hom no avança mai. L’espai com una entelèquia. Com un esborrany de déu. Com un planeta inhabitable. Hom et miraria i juraria que sí que avançaves. Una espècie de recorregut interior, paral·lel al recorregut del vagó. Abans, hi havia vagons. Ara ho podries discutir llargament. Vagons intercomunicats i cap rastre dels seients de fusta que se’t clavaven a l’esquena i a les natges. També, una estació amb un nom que remetria a un pont. Però tu ja no et desviaves. El teu camí continuava recte. Si és que condescendies a admetre cap moviment. Jo he alçat els ulls un sol cop i he vist el cartell de l’estació. L’horta com a memòria del que abans havia pogut endevinar, entre teranyines de llum i son alhora. Terra baixa. El llop, que m’hauria d’esperar entre els esglaons. El llop que visitava sovint altres indrets i hi llançava bombes. Ací també hi havien caigut. I a Alacant. Aquells llops bimotors que provenien d’una altra península. Uns altres se sabien, es volien saber, un poble escollit. Qui oblida el seu passat… havies repetit una vegada i una altra contra aquell atònit tribunal d’oposicions, que no arribava a entendre. Més tard, tindries la plaça. Ningú, però, et va poder negar el poder d’aquella frase. Perquè certament tothom oblida. El llop que ha llançat les bombes també ho haurà de fer. Estarà obligat a fer-ho. Com qui trepitja un formiguer. Qui en coneix el nom, de les formigues. Jo les conec, d’una a una han anat passant pels meus somnis. Cortázar també podria parlar de morts que travessen el fossar d’un riu. Morts que tenen un rostre que mai no recordes, tot just oberts els ulls. Per què hauríem de recordar els noms? Per què ens haurien de recordar ells? Terra baixa és la dels que resten barrejats amb l’arena. Els que ni tan sols han disposat l’oblit. Els que travessen l’horta i són ombres en vida. El poeta anava escrivint les seues èglogues. Tu no sabies res del que t’hauria dit. Ni jo tampoc. Confosos i inevitablement junts. Però això sempre serà una altra història…