Opinió
Vaig estudiar de menuda en el col·legi de monges de Godella, on només hi havia línia en castellà. Després vaig fer periodisme a la Universitat Cardenal Herrera CEU d’Alfara, que s’ha menjat el meu poble i que asfixia el veïnat amb habitatges inassequibles per a les noves generacions.
La nostra és una història de persecució constant, d’intents incessants d’esborrar per sempre la cultura, la llengua, la nostra identitat com a poble; amb decrets, amb prohibicions, amb censures i amb manipulacions més subtils.
Hui és Nadal i a la taula familiar no acudirà tot el món que jo volguera que estiguera. Anit, al sopar, també em faltaven persones especials, i el pròxim dimarts, en Cap d’Any, de segur que trobe el buit de moltes persones. Sempre en falta u o altre, més encara quan celebrem i trobem l’absència dels nostres éssers volguts.
11 de novembre. Els cotxes orfes de fang, immaculats, circulaven ociosos amb l’estrés que les hores punta metropolitanes exigien. La gent caminava a pas cerimonial, asserenada; consciències moltes d’elles massa oblidadisses.
Eixa sensació de permanència i alhora eixa sensació de futilitat. Vos ha passat? Com quan el temps sembla que no corre i de sobte han passat tants anys.
Tan sols tenia 10 anys quan va morir el meu iaio, Vicent Andrés Estellés, i no era conscient del referent literari, cultural i lingüístic que era per al País Valencià. Des que tinc memòria recorde un avi malalt, d’anar a visitar-lo d’hospital en hospital i de pràcticament no poder gaudir-lo com un avi a “l’ús”.
Seria molt avorrida la vida si sabérem en cada moment el que anara a passar. Seria tremendament angoixosa, a més, si sabérem en quin moment ens morirem. Ja està; jo volia fer una introducció progressiva del tema perquè ningú s’espante i deixe de llegir este editorial, però m’ha eixit així, de trascantó.
S’ha fet tard. Amb tan poca claredat ja costa desullar les tomateres. El Sol s’ha enfonsat en l’horitzó amb un estil depurat, ha caigut net i definit sobre el fons roig de ponent. Amb les energies exhaurides després d’una llarga jornada i, davant tal panorama majestuós, m’endinse en un lleu estat de catarsi.
Ens alegra moltíssim que l’ajuntament de Meliana haja reconsiderat la seua decisió i que ens deixe estar presents de nou en els llocs públics municipals. Punt i final a un capítol trist i, n’estic segura, anecdòtic, per a Espai Carraixetl.
La meua trajectòria professional ha estat, i ho està encara, vinculada al món de la medicina pública, concretament al càncer de mama. Entre els milers de pacients que he tingut la fortuna de poder acompanyar en el seu difícil camí per afrontar la malaltia.
Porte amb tanta normalitat la malaltia que m’acompanya que la major part del temps m’oblide d’ella. Tinc càncer de pit i estic amb tractament de quimioteràpia des d’octubre.
Jo confesse: crec en la màgia. No aquella màgia de barrets de copa, il·lusionistes i escapistes, sinó en la de les coses xicotetes. Eixa màgia que fa que Espai Carraixet duga 5 anys bategant al nostre caliu tot acompanyant la nostra soledat.
Espai Carraixet fa més de cinc anys que persevera en les complicitats amb vosaltres, amb les iniciatives creatives i les institucions que impulsen la nostra cultura de proximitat. I sabem que l’adaptació és un ingredient imprescindible del manteniment del projecte, que alhora exposa el seu perfil definit i conegut.
Les últimes setmanes hem vist, escoltat i llegit en totes bandes a un senyor gallec cridar molt enfurismat, com si s’acabara el món, que ell ha guanyat, que és el vencedor, el campió de la democràcia, i que els perdedors estan ajuntant-se per a furtar-li allò que li pertany.