Comarca
«El confinament al principi va ser un xoc, acabàvem d’estrenar espectacle, hi havíem posat moltíssima il·lusió, treball i esforç. Començava a tindre l’agenda prou plena de concerts que es varen cancel·lar… De sobte em vaig vore completament sense treball i això costa un poc de digerir. Després inclús l’experiència m’ha aportat coses bones, com ara valorar les coses realment importants i gaudir de viure a un ritme menys frenètic. Crec que açò marcarà un canvi important i estem en procés de trobar una nova manera de viure».
Antigament molts llauradors tenien bous per a treballar la terra. Quan l’animal començava a perdre empenyiment, se substituïa per un altre i es manava a la bèstia a l’escorxador, d’on tornaven moltes vegades carregats de freixura. En moments puntuals de l’any, com quan tocava recol·lectar la creïlla, els amos de les terres rebien ajuda dels familiars i moltes vegades el pagament que donaven no era molt més que una paella de fetge de bou.
Els poetes solen ser un bon recurs per a batejar carrers (les poetes, ai las!, no tant). Ara bé, més enllà dels carrers amb nom de poeta o dels bustos per a que hi caguen els coloms, la poesia no sol estar present als nostres pobles. Hi ha alguns llocs, però, on la paraula s’imposa i els versos ocupen l’espai urbà.
L’hivern és el moment de la carxofa, la carabassa, la bleda… Si, a més a més, en són recollides a l’horta del Carraixet de matí i, al migdia, les mans expertes de cuineres i cuiners de la zona les transformen en imaginatius plats acompanyats d’hortalisses, cereals, llegums, peixos o carns de proximitat, com serà el resultat?
Qui no coneix la impressió del canvi a la foscor dels túnels en entrar a la ciutat amb el brunzir dels vagons? O redescobrir els paisatges de l’horta a plena llum en tornar cap a casa? Fa un any que el lleuger trontollar dels trens també s’acompanya de la lluna, ja que el servici nocturn de Metrovalencia funciona des del 14 de desembre de 2018. Així allarga la seua oferta tots els divendres, dissabtes i vespres de festius, quasi fins a les 3 de la matinada.
A la comarca de l’Horta, tot allò que no rega l’aigua del riu Túria és secà. Esta divisió conceptual es va formar durant l’Edat Mitjana i té molts matisos. A nivell geogràfic es tracta de terres que quedaven més amunt de la Real Séquia de Montcada (enguany celebrem els 750 anys de la seua constitució com a comuna per privilegi del rei Jaume I).
Pel 1933 i 1934 recorria els pobles de l’Horta Nord un suís amb uns ulls i una sensibilitat molt especials. Ell mateix havia escrit uns anys abans que «el forastero ve en cada lugar cosas que el indígena no nota. El forastero trae consigo el ocio, la perspectiva, mira con avidez, con inquisición; el indígena carece de todo esto».
Recitar l’oda que Estellés dedica al pimentó és sentir com la terra de l’Horta de València enreda les seues arrels en diferents aspectes de la cultura, un fenomen que es dóna en l’art, la literatura, la música i, de manera més evident, en la gastronomia.