aaopinio
La matriarca escudella el putxero i, quan ja tots els comensals tenen el plat servit, alça el perol d’una ansa i rasca el fons amb el cullerot per a parar-se la seua ració de dinar.
Deu anys que s’han fet curts. No pels quilòmetres ni pel nombre d’actuacions. La sensació —amb regust agredolç— respon a unes altres causes. Però, per si hi ha algun despistat, abans la notícia: Mireia Vives (Llíria,1981) i Borja Penalba (València, 1975) deixen de ser parella artística.
Sembla que fora despús-ahir quan se’m va passar pel cap fer un treball periodístic diferent al qual portava desenvolupant durant tants anys per a alguns ajuntaments de la comarca. La idea se’m va ocórrer només entrat el 2018, i tres mesos després eixia a la llum el primer número d’Espai Carraixet.
L’any 1830, a París, un esperit de “modernitat” urbanitzadora envaïa les autoritats de la ciutat i per tot arreu es promovia l’enderroc d’edificis i façanes de l’època medieval. Victor Hugo i quatre intel·lectuals com ell escrivien pamflets i articles per a denunciar estos atemptats contra el patrimoni i la història parisenca, però pràcticament ningú no els feia cas.
El 2022 se n’ha anat ben ràpid. Hem tornat a la desitjada normalitat i la majoria de nosaltres ja quasi ni recordem que va ser allò de la Covid. Ara, de bell nou amb el pilot automàtic, vivim atrafegats per arribar a hora a tots els llocs, sempre pensant en les tasques pendents i rondinant futurs improbables.
Quan sorgeix la possibilitat d’escriure aquest article em pregunte si tinc alguna cosa a explicar que puga interessar algú. Perquè quan ningú et pregunta pot semblar agosarat aportar les teues opinions sobre la vida en general o sobre alguna cosa en particular, almenys és la sensació que jo tinc.
M’agraden les coses xicotetes, les que copsen l’essència i traspassen la pols que genera de manera inevitable l’ambició dels grans projectes. Les coses xicotetes van transformant allò que toquen des del respecte i amb l’alegria de ser com són, disfrutant del camí sense esperar gratificacions interessades.
Comença setembre i com cada any, ja en van tretze, celebrem el naixement del nostre admirat poeta. A Burjassot el passat 17 de setembre es va celebrar la XIII Nit Estellés amb un aforament complet en l’Antic Mercat del poble, convertint-se un any més en una nit d’allò més emotiva.
Des de fa una trentena d’anys les grans superfícies s’han carregat gradualment el comerç local dels municipis de la nostra comarca. Les botigues tradicionals que resistixen en són poques i no és habitual que nous negocis de venda de verdures, fruites o ultramarins òbriguen en els temps que corren.
S’ha publicat un avantprojecte del Ministeri de Transports sobre el canvi de la xarxa ferroviària Metropolitana a València, amb un pressupost que pot superar els 5.200 milions d’euros, a executar-se en no menys de 15 anys.
M’he donat permís per a somiar i, sabeu què? Crec en la màgia. Tinc una amiga que només llegir esta frase estarà rebufant, i ara somrient, perquè ja està Núria amb les seues bogeries. Si tu també eres una d’eixes persones que defuig de l’abstracció de l’ànima, pots deixar de llegir este article i seguir disfrutant dels meravellosos continguts que portem en esta edició d’Espai Carraixet.
Si has nascut a una illa, com és el meu cas, hi ha alguna cosa en la contemplació del mar que t’impulsa cap a l’infinit. Lluny de sentir-te aïllat o constret pels petits límits de la teua terra envoltada d’aigua pels quatre costats, sents que el mar forma part de tu i que el seu horitzó obert, misteriós i inabastable és el teu…
No he tingut accés al projecte del ministeri per a construir el traçat de l’AVE entre València i Castelló, però tampoc tinc gana d’empassar-me milers de pàgines d’informació tècnica per a no entendre pràcticament res. No cal ser tampoc catedràtica per a intuir que l’execució d’una iniciativa de tal envergadura tindrà repercusions socials, econòmiques, territorials i mediambientals a curt, mig i llarg termini.
Una de les coses més importants que he pretés en la meua vida ha sigut ser una persona “lingüísticament normal”. Des que vaig prendre consciència lingüística i nacional, als quinze o setze anys, vaig intentar viure amb “normalitat” en la meua llengua, desenvolupar-me, dins de les possibilitats del moment, plenament “en valencià”.