Refugis vius de la memòria

Durant la Guerra d’Espanya (1936-39) el País Valencià patí intensos atacs de l’aviació, especialment de les “paves” italianes. Avionetes Savoia 79 i 81 amb una tona de càrrega explosiva que brunzien com la gola d’un titot gegant. Els recomptes actuals parlen de 1.500 morts causats per aquells bombardejos.

Refugis vius de la memòria

REDACCIÓ – Eduard Ramírez
FOTOGRAFIA – Ajuntaments de Rocafort i Massarrojos

Durant la Guerra d’Espanya (1936-39) el País Valencià patí intensos atacs de l’aviació, especialment de les “paves” italianes. Avionetes Savoia 79 i 81 amb una tona de càrrega explosiva que brunzien com la gola d’un titot gegant. Els recomptes actuals parlen de 1.500 morts causats per aquells bombardejos. El febrer del 2017 el consistori del cap i casal celebrà un acte de desgreuge a les víctimes, i allí l’ambaixador italià Stefano Sannino reconegué que les agressions militars contra la població civil “són actes abominables i inexcusables”. El de-sastre d’aquell conflicte s’agreujà amb la repressió franquista, que segons l’historiador Pelai Pagès, “tractava de fer taula rasa de la història, (…) una mena de ‘refundació’ històrica (…) en la qual es combinava el retorn al tradicionalisme més ranci amb la negació dels valors democràtics i la pràctica del terror”. Per l’expressió brutal i sintètica d’aquesta estratègia, recordem al coronel Gavilán, governador civil de Burgos des del 18 de juliol del 1936, quan deia que calia “echar al carajo toda esta monserga de derechos del hombre, humanitarismo, filantropía y demás tópicos masónicos”.

Per a protegir a la població es van construir 258 refugis antiaeris. Encara que falta un catàleg complet en la nostra comarca, Montcada en té dos localitzats, un en el carrer Xàtiva i un altre enfront del Musical. També queda memòria d’un al costat de l’escola Sant Jaume i un altre en el carrer Barreres, antic Correus, prop de l’ajuntament de llavors. D’altra banda, trobem construccions subterrànies a Massarrojos i Rocafort, que seran habilitades el 2019 per a visites ciutadanes.

A Rocafort s’hi construïren tres refugis, un amb accés en l’escala de plaça Espanya; el segon, que n’era el més gran, des del bar Rosaleda fins a la caserna, amb capacitat per a 900 persones; i el tercer, baix de la Llotgeta, que ara serà condicionat per a ser visitat. El cronista Juan Pérez Navarro explica que el passadís que circula sota la Llotgeta està excavat directament en la roca calcària, en alguns punts reforçat per atovó massís, i el va fer un pedrapiquer de Massarrojos: “El Consell Municipal sol·licita a Vicente Caballer de Godella 100 quilos de pólvora, dos paquets de dinamita i una caixa de pistons per a les necessitats dels obrers per a construir refugis. És l’agutzil Lorenzo Lluna Giner qui arreplega la mercaderia de l’Expenedor d’Explosius de Burjassot”. Al gener del 38 demanaven a la companyia Volta el subministrament elèctric gratuït per a la il·luminació interior.

El projecte de restauració contempla la reobertura de les tres eixides originals, tornar a posar en ús els respiradors que milloren la ventilació del conjunt i complementen la visió del refugi com a lloc d’estada. Quedaran diferenciades les noves actuacions, com ara escales d’accés i protecció amb malles metàl·liques en els punts més febles del recorregut, dels elements originals recuperats. També s’hi facilitarà els pas dels visitants amb planxes d’acer sobre el sòl original de terra. El projecte segueix criteris de respecte i seguretat, a més d’informatius per a la població actual.

Per la seua banda, el refugi de Massarrojos té 125 metres de longitud i una amplària mitjana de 2 metres, amb accessos des del carrer Benet Bosch i la plaça de El Soñador, i transcorre a 10 metres de profunditat. Les obres van començar el 21 de maig de 1938 i s’interromperen el 23 de març de 1939. Les van començar obrers de Massarrojos i Montcada i posteriorment s’hi sumaren a la faena treballadors vinguts del nord d’Espanya. A diferència del de Rocafort, s’hi aprecien elements d’un rudimentari confort per a les estades que es podrien allargar durant hores, com els banquets lluïts, la sala d’infermeria, la de màquines i el bany. El final de la guerra deixà inacabat el túnel cap a l’estació, i també és evident en el revestiment, de maons de la primera etapa i de rajoles en la segona. Perquè fins al 1953, quan el règim franquista s’integra entre els aliats dels EUA, la Defensa Pasiva i l’Ajuntament continuaren el manteniment del refugi. Per si de cas. L’actual alcalde de Massarrojos, Carles Verdeguer i Molins, pretén “posar-lo en valor, recuperant part del nostre patrimoni amb l’objectiu de fer-lo visitable i crear un espai amb altres possibilitats. És important la recuperació de la memòria històrica per a fonamentar una societat més democràtica”. D’altra part, l’alcalde de Rocafort, Víctor Jiménez, afig que el patrimoni “ha d’integrar la memòria del patiment de les persones que ens han precedit, per fer-nos més conscients del valor de la convivència des de la nostra pluralitat”.

Els discursos de l’odi exploten les ignoràncies, mentre que l’empatia s’alimenta de la compassió i la memòria. Caminar la foscor humida d’aquests túnels ens ajuda a imaginar el patiment. El del nostre veïnat huitanta anys arrere i el de tants altres llocs del món a hores d’ara. I com una remor a cau d’orella tornen els versos de Jaume Pérez Montaner: “Qui no ha sentit la fredor de la desfeta / no podrà dir-se humà”.