Recuperar la memòria de Nolla

El Palauet de Nolla s’alça majestuós als camins de l’horta de Meliana i les dècades d’abandonament no han
impedit que sota els detalls de les deteriorades façanes s’intuïsca un passat gloriós. A pocs metres d’una fàbrica de maó roig, la seua torre és testimoni de la dualitat d’una comarca on les séquies i la terra s’alternen amb l’asfalt i la sobrietat dels polígons industrials.

Recuperar la memòria de Nolla

REDACCIÓ – Manuel Regidor
FOTOGRAFIA – CIDCeN / IPC / ARAE Patrimonio y Restauración
El Palauet de Nolla s’alça majestuós als camins de l’horta de Meliana i les dècades d’abandonament no han
impedit que sota els detalls de les deteriorades façanes s’intuïsca un passat gloriós. A pocs metres d’una fàbrica de maó roig, la seua torre és testimoni de la dualitat d’una comarca on les séquies i la terra s’alternen amb l’asfalt i la sobrietat dels polígons industrials.

El Palauet de Nolla és un edifici clau de la memòria de Meliana, un immoble amb una importància històrica i artística que travessa els límits del municipi. És per això que quan l’Ajuntament va encomanar en 2010 realitzar un estudi sobre el seu estat, va sorprendre l’absència d’investigacions. Xavier Laumain es va posar al capdavant d’una recerca que va establir les directrius generals d’intervenció i, des d’eixe moment, s’han desenvolupat diferents treballs adreçats a retornar l’esplendor al Palauet. L’última es va iniciar en abril amb un pressupost de 600.000 euros i el fet que el finançament es repartisca entre Unió Europea, Diputació de València i Ajuntament demostra que l’interés no es limita a l’àmbit local.

“El Palauet és una alqueria típica de l’horta construïda a finals de segle XVII, un edifici molt potent, molt ben executat i amb molt bons materials”, explica Laumain. Dels primers propietaris, els dominics, el Palauet va esdevindre al segle XIX la casa d’estiueig d’una família burgesa. En 1860, l’empresari Miguel Nolla, marit de Juana Sagrera Guix, l’aleshores propietària, decidix ubicar la seua fàbrica en aquestos terrenys, una decisió que canviaria la funció del Palauet.

A la factoria comença a produir-se la que es coneixeria com a ceràmica de Nolla, molt popular a construccions modernistes. La tècnica de fabricació, introduïda pel mateix Miguel Nolla, procedia d’Anglaterra, però a Meliana es va millorar tant el sistema com el producte final. El resultat era un mosaic geomètric estèticament idèntic a l’anglés però de millor qualitat, amb una resistència enorme. “Era un producte de noblesa i alta burgesia”, conta Laumain. “Existixen testimonis que afirmen que una persona d’alta societat havia de tindre un Nolla a casa, ja que era mostra tant de riquesa com de gust artístic”, afegix.

Amb la posada en funcionament de la fàbrica adjacent, el Palauet es convertix en un gran mostrari, una exposició de les possibilitats estètiques del Nolla. Al mateix temps, l’edifici podia allotjar als clients més destacats, que en moltes ocasions viatjaven des de molt lluny per a triar les ceràmiques. Així, les seues façanes, parets i sòls s’ompliren de mosaics i pel seu interior desfilaren, com en un modern showroom, algunes de les personalitats més influents i adinerades de l’època.

Es té constància de la visita d’Amadeu de Saboia, Alfons XII, la família Romanov, el poeta Querol, Blasco Ibáñez o Teodor Llorente i, a més de revestir moltes llars, els mosaics es poden trobar a la Casa Batlló de Barcelona o a l’ajuntament, l’edifici de Correus i el Teatre Principal de València. Des de Rússia a Argentina, des de França a Cuba: la ceràmica de la fàbrica de Meliana es va convertir en un producte de referència a diferents indrets del món. La popularitat del mosaic de Nolla era tan gran que no tardaren en sorgir imitadors a València i els seus voltants. “S’imitava amb tanta fidelitat que molta gent que viu a l’Eixample pensa que té el producte original, quan en realitat no ho és”, conta Laumain.

En el temps de més popularitat, la fàbrica va tindre al voltant de 1.400 treballadors i treballadores i la immensa majoria de la població de Meliana i Almàssera treballava directament o indirectament a la fàbrica. “És molt probable que no hi haguera família a Meliana que no tinguera cap vincle amb la indústria de Nolla”, declara Laumain.

En 1917 la fàbrica es va traslladar a l’actual plaça de Nolla de Meliana, on continuarà la producció fins a la dècada dels 70. Al mateix temps, l’antiga factoria i els seus terrenys són venuts a l’empresa suïssa Gardy i el Palauet es convertix en la residència del seu director, Óscar Watzig. La seua filla, Yvonne, es quedarà en l’immoble fins a la dècada dels 70 -raó per la qual es coneix també com Villa Yvonne- moment en què la casa va quedar abandonada.

La transcendència de la construcció va impulsar que als anys 80 començaren els tràmits perquè passara a mans de l’Ajuntament, fet que permetria iniciar actuacions de renovació. “Al consistori, tant qui mana com l’oposició, sempre han estat donant suport al projecte, i això és d’agrair”, comenta Lumain.

Amb els treballs d’instal·lació d’un sistema d’evacuació d’aigua i la consolidació de l’edifici s’ha arribat, segons Laumain, a un “punt d’inflexió, ja que hem passat de fer treballs molt grossos però que no es veuen, a realitzar tasques els resultats de les quals són perceptibles”. Així, s’està intervenint sobre tres forjats, dos de les façanes, els falsos sostres de la planta baixa o alguns dels mosaics. Una vegada finalitzats, una part de l’edifici serà, per fi, accessible i albergarà una sèrie d’activitats relacionades amb el llegat de Nolla, accions que comptaran amb finançament europeu.

“Nolla encara no té el reconeixement que mereix, però a poc a poc”, afirma Laumain. “El que està clar és que sense la investigació, haguera caigut en l’oblit”. De moment, l’esforç per donar visibilitat al mosaic, combinat amb el ressorgiment del gust pels sòls històrics, han posat Nolla novament en voga i amb ell, una part del patrimoni històric de Meliana.