Encreuament de camins – Els peirons de l’Horta Nord

Peirons, creus de terme, creus pairals, monuments històrics mal compresos o oblidats esguiten la geografia de la nostra comarca. Totes estes paraules per a denominar “creus de pedra” es consideren sinònimes encara que la seua tipologia suggereix diferències.

Encreuament de camins

Els peirons de l’Horta Nord

REDACCIÓ – Enric Palanca
FOTOGRAFIA – Maria Arbiol

Peirons, creus de terme, creus pairals, monuments històrics mal compresos o oblidats esguiten la geografia de la nostra comarca.

Totes estes paraules per a denominar “creus de pedra” es consideren sinònimes encara que la seua tipologia suggereix diferències. En efecte, la creu de terme delimita o identifica un territori. El cas més identificatiu el trobem a la Creu Coberta d’Almàssera, un dels monuments gòtics millor conservats del nostre territori. Junt amb la Creu Coberta del carrer Sant Vicent de València i la Creu de Mislata, conforma les tres creus cobertes que delimitaven a l’Edat Mitjana el terme del Cap i Casal. No obstant això, els límits de la ciutat estaven més definits si observem amb atenció creus com les de Borbotó, Massarrojos, el Grau, Pinedo… Tot un conjunt de creus majors i menors demarcaven el terme, identificaven al seu propietari, afirmaven la seua confessionalitat i exhibien, amb la seua riquesa constructiva, el poder de la comunitat que les manava erigir.

A l’Edat Mitjana, una cruïlla de camins era un senyal de fe que havia de protegir-se amb la presència del signe de la creu

Dins la tipologia de les creus trobem els peirons o creus pairals, paraula que etimològicament significa “fet en pedra”. Igual que la creu de terme, també és un símbol de la comunitat al seu territori. Això no obstant, si parem atenció a les creus de terme de la nostra comarca, no sempre indiquen límit o frontera. Més comú del que sembla, els peirons marquen l’encreuament de dos camins, que a l’Edat Mitjana tenien una significació simbòlica molt important: saber elegir entre dos o més opcions pot determinar l’èxit o fracàs d’una empresa vital. El món espiritual tenia una correspondència al món terrenal, i una cruïlla de camins era un senyal de fe que havia de protegir-se amb la presència del signe cristià per antonomàsia: la Creu.

De sud a nord, explicada la cèlebre creu d’Almàssera i de les pedanies del nord, ens trobem la creu de les Sitges a Burjassot, peiró renaixentista d’excel·lent factura i estat de conservació. En realitat no es tracta sinó d’una creu de terme de la ciutat de València, puix el pati de Les Sitges era propietat de la ciutat i es feia servir com a magatzem de gra. A continuació tenim la creu de Godella, situada a la Plaça de Santa Magdalena Sofia. Esta creu protegix el Camí Vell de Godella, actualment un camí rural. Com a molts casos es tracta d’una creu restaurada. El pas del temps i sobretot la Guerra Civil varen esborrar bona part del patrimoni artístic. Els intents de restauració no sempre han comptat amb fonts històriques acurades o simplement s’ignoraren amb un esforç per esborrar ràpidament les conseqüències de la guerra.

Ens traslladem a Foios, a la Plaça de la Creu on sobreviu una magnífica creu gòtica que assenyalava el Camí Vell de Foios. El centre del poble no coincideix amb el de la creu ni tampoc el seu terme, altre exemple del sentit oblidat de la ubicació de cada creu pairal.

A Museros també podem contemplar una creu que marca l’encreuament de l’antic Camí Reial de Sagunt amb l’actual Avinguda de la Creu. La creu és tota de factura moderna, de pedra i orientada cap al centre del poble. A La Pobla de Farnals, enfront de l’església de Sant Josep tenim altre exemple de creu restituïda que marcava el Camí Vell del Puig i el mateix camí Reial conegut com la carretera de Barcelona, originàriament la Via Augusta romana. La creu original del 1729 donava nom al poble, conegut encara com La Creu. La seua restitució és aproximada, inspirant-se en la creu que guarda la porta del Reial Monestir de Santa Maria del Puig.

Seguint el camí vell ens detindrem a l’Ermita de Sant Jordi, monument que data del 1926 i que vol fer referència als caiguts durant la Batalla del Puig o d´Enesa als temps de la conquesta de Jaume I. El seu sentit res té a vore, per tant, amb el dels antics peirons.

En sentit contrari ens trobem a Rafelbunyol una creu barroca que marca l’encreuament de la Vereda Reial de Sogorb i el Camí Vell de Llíria. Està datada a l’any 1608. Com quasi totes les creus originals conservades, presenta per una part la figura del Crist i per l’altra la Mare de Déu. Esta creu, a més, té inscrites les indicacions de Rafelbunyol i El Puig en ortografia antiga. Seguint a Rafelbunyol, altra creu guarda la cruïlla del Camí Fondo i la Senda de les Deu. Esta creu ha patit més d’una intervenció sent la més recent aquella que ha desfet totalment el que quedava de l’antiga i l’ha substituïda per una nova d’inspiració gòtica sense relació amb la tradició valenciana.

Tenim a la nostra comarca testimonis d’un temps passat que revelen un món de relacions diferent de l’actual. Els habitants hortencs de hui fa molt que hem oblidat el seu valor i els hem equiparat a mobiliari urbà. En el pitjor dels casos, els peirons comarcals han sigut més una molèstia que monuments. Curiosament, ens trobem en eixa cruïlla on podem decidir si seguir el camí de la desmemòria o el camí del retrobament.