Els rajolars d’Alfara

El paisatge està ple d’històries velles, de silencis que romanen arrapats als darrers reductes que els expliquen. Els fumerals d’Alfara són l’últim testimoni de la intensa activitat rajolera que va mantenir aquest poble de l’Horta durant gairebé tot el segle XX. Històricament, els rajolars no eren un fenomen aïllat. En tenim notícia als nostres pobles des de l’època dels àrabs.

Els rajolars d’Alfara

REDACCIÓ – Ivan Brull
FOTOGRAFIA – Alamida

El paisatge està ple d’històries velles, de silencis que romanen arrapats als darrers reductes que els expliquen. Els fumerals d’Alfara són l’últim testimoni de la intensa activitat rajolera que va mantenir aquest poble de l’Horta durant gairebé tot el segle XX. Històricament, els rajolars no eren un fenomen aïllat. En tenim notícia als nostres pobles des de l’època dels àrabs. S’escampaven puntualment per tot el territori abastint de materials de construcció els nous projectes i les noves edificacions de les rodalies. Eren empreses petites, familiars, amb una producció escassa però sempre a la recerca d’una qualitat òptima. No requerien mà d’obra altament qualificada ni d’inversions prohibitives. Seguien el saber fer tradicional, testat amb generacions de treballadors i amb milers de construccions i de projectes. Quan el segle XVIII s’acabava, a Alfara hi havia sis rajolars. En el seu entorn més proper també proliferaven aquests tipus d’instal·lacions: es coneix que set rajolars treballaven a Vinalesa i nou més a Montcada.

L’època daurada dels rajolars la podem situar entre les acaballes del segle XIX i els inicis del segle XX. En aquell temps, fins i tot la CTFV (Compañía de Tranvías y Ferrocarriles de Valencia) va construir un ramal ferroviari que arribava directament als rajolars. En aquesta època coincideixen dues fites molt importants que cal esmentar: l’alta demanda provinent del creixement de la capital i dels altres pobles de l’Horta, i la introducció dels forns Hoffman en els sistemes de producció. D’aquesta forma, l’elevada demanda va fer possible que el sector rajoler s’ampliara o reinvertira en les seues instal·lacions, es modernitzara i augmentara la productivitat de forma considerable. Però també hi havia noves variables, perquè aquests forns van substituir el sistema de producció discontínua. Els rajolars, llavors, van començar a treballar nit i dia, amb la qual cosa la necessitat d’espai d’emmagatzematge va esdevindre fonamental. Rafa Contell, nét de “El Manyo”, un dels empresaris rajolers més coneguts d’Alfara, comenta que solia dir-se que per ser un bon rajoler calien pessetes, pati i paciència.

Però els rajolars, tot i que els seus productes viatjaven arreu, no van perdre del tot el seu caràcter local. En general, els seus contractistes no estaven lluny i la matèria primera l’obtenien de l’entorn més pròxim. Quan la terra idònia dels voltants del Carraixet es va anar esgotant, a Alfara arribaven carros carregats en altres pobles valencians amb argiles de bona qualitat, com ara Pedralba, Casinos, Sogorb o Llíria. No poques vegades aquestes terres que arribaven als rajolars provenien dels terrenys adquirits pels empresaris, que després es plantaven de tarongers. Això refereix Rafa Contell, que destaca la forta relació que hi havia entre l’empresariat rajoler i les plantacions de taronja. Puntualment, també s’aprofitaven les extraccions de les noves construccions que es feien a la ciutat de València, que tendien cada vegada més a fer soterranis més profunds.

Durant l’època difícil de la Guerra Civil, els rajolars es van col·lectivitzar però es feia complicat el seu funcionament normal per raons evidents. Dels 9 rajolars que hi havia l’any 1914, només 4 van superar el complicat entorn polític i econòmic de la primeta meitat del segle XX.

PRODUCCIÓ DELS TAULELLS

Encara que cada empresa tenia la seua especialització, el sistema de producció era molt semblant. El producte acabat solien ser rajoles, teula plana i taulell de cara vista. La terra es netejava de pedres, es desterrossava i es mesclava amb aigua, s’introduïa als motlles i es coïa als forns. Els forns cremaven carbó, pinyols d’oliva, corfa d’ametlla, fuel i serradura, en funció de la disponibilitat i el preu del combustible. Però cadascun dels canvis de combustible s’havia de planificar amb antelació perquè requeria modificacions importants i, molt sovint costosos, en el sistema d’aliment.

Agustí Ferrer Trenco, que té ara 93 anys, va passar la vida treballant al rajolar de Monzó i Cortell, que va tancar les portes el desembre de l’any 1990. Va treballar en gairebé tots els llocs que tenia el procés de fabricació i en va viure la mecanització. Recorda com emplenava amb cura els motlles quadrats que contenien dues peces cadascun. Llavors, els jornals s’establien en funció de la producció que s’hi feia. En algun moment, 417 teules o 190 taulells eren un jornal. Un operari aplicat i veterà podia arribar a fer dos jornals al dia. Agustí relata el bon ambient de treball que hi havia i la bona relació amb els empresaris. Aquesta camaraderia també s’estenia a les empreses que, si s’esqueia, col·laboraven entre elles o s’ajudaven sense problemes.

OBRES ARQUITECTÒNIQUES

Dels rajolars d’Alfara encara se n’ha de parlar. Arquitectes com Rafael Guastavino o Rafael Moneo van fer servir els seus taulells com a element bàsic de les seues obres arquitectòniques. Hi ha taulells d’Alfara al Teatre La Massa de Vilassar de Dalt i a l’Estació d’Atotxa de Madrid. També hi ha producte alfarer al Congrés dels Diputats. Sense sortir de València, hi trobem obres emblemàtiques amb atavons del poble, com ara la Finca Roja o l’antic Hospital La Fe.

Hi ha taulells d’Alfara al teatre la massa de vilassar de Dalt, a l’estació d’Atotxa de Madrid i a la Finca Roja i l’Antiga Fe de València

Els rajolars d’Alfara fabricaven un producte reconeixible de màxima qualitat. El valor afegit provenia d’una tradició amb segles d’història al llom i del maneig de la millor matèria primera. Ens diu Enric Cuñat, exalcalde i veí d’Alfara, que el seu contingut de calç era mínim, la qual cosa influïa positivament en la seua resistència.

La desaparició dels rajolars va ser molt sobtada. En alguns casos, segons el mateix Enric Cunyat, de la nit al matí. L’empresa de Bonet, la darrera que va tancar, tenia encara dins del forn material per coure. La necessitat de noves inversions i de nova maquinària havia de competir ara amb empreses noves i més grans que s’havien situat a Llíria, a la Pobla de Vallbona i d’altres localitzacions encara més allunyades. Però les intencions de seguir amb la tradició rajolera es van quedar pel camí.

Ara, quan contemplem els fumerals, no podem oblidar la vida que es deixa enrere, que va ser els dies i en molts casos el pa de tantes famílies que hi treballaven, en la nostra història recent, nit i dia sense aturar els forns perquè això significava augmentar les despeses. Dels vuit fumerals que quedaven en la dècada dels setanta, només en resten tres, per fortuna protegits per una llei de patrimoni de l’any 2007. Aquesta llei arribava com una forma de mantenir viva la memòria, una espècie de salconduit cap al futur per aquests fumerals jubilats. Un futur solitari, amb entorns allunyats de l’activitat rajolera, però que porta encara el segell de l’esforç dels valencians que hi treballaren. Una mostra d’aquella Alfara amb mentalitat industrial on hi convivien els sindicats catòlics i els sindicats anarquistes, les dones que treballaven a la Fosforera i a la fàbrica de conserves, els monàrquics, els carlistes, moltes vegades socis d’algun rajolar també desaparegut. Una Alfara, aquella Alfara dels Rajolars, que es va morint però que és mare de la que viu, de la que naix.