Els quatre maulets de Foios

El 24 de setembre de 1708, el sol projectava sobre les teules del Consell de Foios una ombra mínima de la petita església gòtica. En el seu interior, alhora magatzem, seu del justícia i garjola, s’hi trobaven els consellers del poble, gairebé tots llauradors i caps de família, que esperaven la comitiva del botxí provinent de València.

Els quatre maulets de Foios

REDACCIÓ – Sergi Ruiz
FOTOGRAFIA – Alamida

El 24 de setembre de 1708, el sol projectava sobre les teules del Consell de Foios una ombra mínima de la petita església gòtica. En el seu interior, alhora magatzem, seu del justícia i garjola, s’hi trobaven els consellers del poble, gairebé tots llauradors i caps de família, que esperaven la comitiva del botxí provinent de València. Hi havia Pere Rausell, Vicent Ferrando, Josep Ruis, Tomàs Corell, Josep Peris, Vicent Devís, Tomàs Palau, Sebastià Bueno i així, fins cinquanta cog-noms de llinatge encara vigent, davall d’un pòrtic humil que confrontava amb un hort inculte, amb dos grans lledoners que oferien un pacífic recer. Un pou solitari de tova era l’únic element que destacava enfront dels membres del Consell, que seien en silenci.

Eren tots, llevat de Josep Rodrigo, Justícia, i de Vicent Carceller, Jurat, i dos membres més del Consell. Per esbrinar els motius de la reunió i del parador dels dos principals càrrecs del poble, en l’ocàs d’aquell estiu, hem de retrocedir dies enrere, al 15 de setembre. La ploma d’Isidre Planes, cronista de la Guerra de Successió, només fa una breu anotació que anticipa l’enorme tragèdia que s’emparava del poble: «Aquest dia han empresonat a València tretze homes de Foios, per esbrinar qui ha mort cinc soldats en aquest lloc l’any passat».

El diari d’Isidre Planes és un dels pocs testimonis de l’episodi més espantós i obscur de la guerra successòria a Foios. Potser no assoleix la transcendència de la batalla d’Almansa, ni iguala l’èpica resistència de Xàtiva, però afig un generós detall de l’àmplia reacció arreu del país front el regnat de Felip V i de com el nou règim borbònic es va imposar amb la raó de l’espasa i del botxí.

El Regne de València s’havia debatut entre partidaris de dos dinasties enfrontades. La desfeta d’Almansa l’any anterior, la sobtada caiguda de València i la crema de Xàtiva, havien acabat amb tota esperança i, tot i que botiflers no hi havia al poble, els presents tampoc no responien exactament al nom de maulets amb què els borbònics els havien motejat. Només eren llauradors, gent senzilla, tanmateix persuadits que el llinatge de la Casa d’Àustria els assegurava llibertats i prosperar, perquè era provat que el breu regnat de Felip, només els havia portat represàlies, porgues i exaccions.

Les cròniques, tant la de Planes, com la d’Ortí, bastant més succinta, res no aclareixen sobre els temps previs a l’empresonament dels tretze veïns, des dels primers batecs del conflicte, i especialment des d’Almansa, el 25 d’abril de 1707, que prologa el seguit de desgràcies que s’abatran sobre el regne. Hem de recórrer als protocols dels Consells Generals d’aquests mesos, on, estranyament, la referència a la mort dels soldats de Felip V és només, si volem, velada.

La mort de 5 soldats en maig de 1707 a mans de foiers no va estar cap delicte comú, sinó que es produeïx en un context bèl·Lic

Consten, almenys, dos Consells en juliol i agost del 1707, amb pagaments a què el poble hagué de fer front: «Estem, doncs, tots conformes amb el tracte al qual ha arribat Vicent Carceller, jurat nostre, amb el senyor coronel del lloc de Montcada perquè no vinguen els soldats al poble. […] que se li donen els vint doblons de velló que ha ajustat i que es faça repartició per tots els veïns», «Concedir les dos-centes cinc lliures que demana la Diputació de València per al servei de Sa Majestat Felip Quint, que es prenguen de la bossa del poble».

Planes posa fi a la crònica el 24 de setembre: «Per ordre d’Asfeld han penjat al mercat de València quatre homes naturals i rics del lloc de Foios, els cossos dels quals seran esquarterats i {…} s’exhibiran al mateix poble” […] un era Justícia i un altre Jurat. El delicte […] el van cometre pel maig de l’any passat quan passaren les tropes de Felip V cap a Tortosa; van eixir al camí i cinc soldats filipistes convidats pel justícia per ser hostatjats, van ser enganyats, empresonats i morts amb crueltat […]».

Fos una emboscada militar a tropes filipistes al Camí Ral, un engany, o la reacció a la rapinya de les hosts de Felip V al seu pas pel poble, la mort de 5 soldats en maig de 1707 a mans de foiers, no va estar cap delicte comú, com insinua Planes, sinó que es produeix en un context nítidament bèl·lic, poc després d’Almansa, quan claudicada València, les tropes borbòniques marxen cap al nord. És inversemblant que una justícia marcial, pregonament expeditiva, tardara 15 mesos des dels fets, a empresonar i torturar tretze membres del Consell, i massacrar Jurat, Justícia i altres dos membres, tot exhibint les restes a Foios com a escarn.

L’Horta va estar, sens dubte, bastió maulet i sobre els nostres pobles s’abaté tot el pes de la venjança i repressió borbòniques. Tanmateix, es va prioritzar la pressió extractiva a què ens van sotmetre per aconseguir el finançament borbònic de la guerra. Hi ha constància que a Meliana i a Albalat també hi hagué brutals exaccions i confiscacions de terres i béns. Tanmateix, és evident que, a Foios, les quantitats acordades no van ser suficients per a aplacar una repressió encara més sagnant.

Mentre, al petit hort del Consell, a pesar que l’estiu declinava, la calor no s’esvaïa. Un conseller es va alçar feixugament, s’acostà al pou i va fer un glop d’una ferrada, després s’aplicà una mica d’aigua sobre el front i el bescoll. Ell va estar el primer a advertir la columna de pols que s’acostava pel sud-est.