El públic és l’ou i l’artista la gallina

Bobby McFerrin és un cantant especialitzat en l’estil conegut com acapella; utilitza sols la seua veu (i cos) per a crear tot tipus de sons d’un registre amplíssim. Una passada. Però no vull posar el focus sobre ell, sinó sobre el seu públic. En una de les peces, Bobby proposa un joc: ell canta un acompanyament de Bach mentre el públic canta la veu solista de l’Ave Maria de Gounod.

El públic és l’ou i l’artista la gallina (o viceversa, igual té)

Rubén Aparisi (Mag)

Bobby McFerrin és un cantant especialitzat en l’estil conegut com acapella; utilitza sols la seua veu (i cos) per a crear tot tipus de sons d’un registre amplíssim. Una passada. Però no vull posar el focus sobre ell, sinó sobre el seu públic. En una de les peces, Bobby proposa un joc: ell canta un acompanyament de Bach mentre el públic canta la veu solista de l’Ave Maria de Gounod. Bobby comença a cantar, dóna l’entrada i… el públic comença a cantar l’Ave Maria! Però a més d’una manera aborronadora, sonen com un cor operístic professional. Recomane que busqueu el vídeo a youtube.

Quin tipus de públic va a veure a Bobby McFerrin? Jo ni tan sols coneixia com feia la melodia, però el públic de Bobby McFerrin va clavar fins a l’última cadència de l’obra de Gounod.

Hi ha diferents tipus de públic. I el tipus de públic que va a veure a un virtuós del cant com Bobby McFerrin és un públic interessat pel cant i per les obres clàssiques, pareix ser. Clar que hi hauria algú al concert que no coneixeria l’obra, segur, fent-se xicotet a la seua butaca de vergonya i al·lucinant al mateix temps que l’espectacle el rodejara ara en 360˚.

El públic d’un entretenidor diu molt d’eixe algú. Paregut a allò que va dir Churchill de “el poble sempre té el govern que mereix” i diferent del que va dir Houdini en altra ocasió: “glup, glup”.

quan és l’entretenidor el que s’adapta a cert públic o context, ha de tindre clar que és una adaptació específica o seria un perillós error

Però també passa al revés, és a dir, que un artista vaja agafant forma i matisos en funció del públic per al qual actua. Per exemple, quan actues molt a festes de carrer o pubs, és bo començar amb un principi que cride l’interés de tots els presents, ja que estos llocs es donen a atencions molt disperses.

Aleshores podem dir que hi ha una adaptació recíproca del públic a l’artista i també de l’artista al públic. Hi ha diferents tipus de públic i hem de saber jugar amb això, és per eixe motiu que puc escriure ací “Tots els taurins són imbècils” i estar segur de no ofendre a ningú, perquè cap taurí no va arribar mai a mitat article d’un article d’una revista cultural.

Ara bé, quan és l’entretenidor el que s’adapta a cert públic o context, ha de tindre clar que és una adaptació específica o seria un perillós error: crear-se la creença que així és com es fan les coses, que així és com s’estructura un espectacle perquè així ho ha aprés a les places dels pobles. I no, és una simple adaptació a un context concret. Totalment lloable, per cert.

El camí d’evitar aquest error és difícil, has de fer molta prova i error, i tragar a ofendiditos i enteradets. En canvi, caure en este error ens duu a caducar en el temps com a artista, que no passa res. Però si ho trasllades a l’exponent de la televisió, ens duu a idiotitzar el cercle viciós d’entretenidor i públic, que en realitat i, pensant-ho bé, tampoc passa res.