Diuen, sé

Diuen que l’ésser humà és capaç d’adaptar-se a qualsevol medi natural per molt hostil que aquest siga, que li podria dir llar a qualsevol espai. No dubte que siga cert, això. Ara, jo, que he recorregut tantes terres com el cantant de La Malaguenya de Barxeta, no em sent en cap lloc com a l’Horta, això sí, si exceptuem el mes de juliol (Juliol, ni dona ni caragol), en què la temperatura es convertix en una mar d’onades insuportables de calor.

Diuen, sé

Manel Alonso i Català (Escriptor)

Diuen que l’ésser humà és capaç d’adaptar-se a qualsevol medi natural per molt hostil que aquest siga, que li podria dir llar a qualsevol espai. No dubte que siga cert, això. Ara, jo, que he recorregut tantes terres com el cantant de La Malaguenya de Barxeta, no em sent en cap lloc com a l’Horta, això sí, si exceptuem el mes de juliol (Juliol, ni dona ni caragol), en què la temperatura es convertix en una mar d’onades insuportables de calor. Aleshores, i només aleshores, la meua llar desitjada és el frigorífic.

L’Horta carrega i ha carregat amb quasi tots els tòpics positius, però també negatius, que sobre el país dels valencians s’han dit o s’han escrit. Alguns contenen certes dosis de veritat embolcallades d’exageracions i mentides, i altres coses que foren certes en altres èpoques.

L’Horta és un paisatge construït per aquells que al llarg dels segles l’habitaren i el treballaren, és un producte cultural en el sentit més ampli de l’expressió, una de les grans aportacions valencianes a la cultura universal junt amb els poemes d’Ausiàs March i la novel·la de Joanot Martorell. Un paisatge cultural i enormement productiu l’èxit del qual fou l’inici del seu ocàs. Un ocàs que des de fa quaranta anys s’ha accelerat.

L’Horta és un paisatge construït per aquells que Al llarg dels segles l’habitaren i el treballaren, és un producte cultural en el sentit més ample de l’expressió

Durant el meu més de mig segle de vida he assistit perplex a grans transformacions del paisatge que envoltava la meua llar, per a mostra un botó, les marjals han desaparegut engolides primer pels conreus de verdures i hortalisses i tarongers i després pel ciment. Els ajuntaments (democràtics) han sacrificat bona part dels seus termes per a convertir els camps en solars edificables, rotondes i polígons industrials. Edificis sencers resten des de fa una dècada buits i els polígons, desèrtics, mentre l’índex d’atur va a l’alça i cada vegada hi ha més gent sense una casa on aixoplugar-se.

Els nostres pobles s’han convertit en barriades sense identitat, amb la personalitat totalment desdibuixada. Les coses, amics i amigues, no passen només perquè sí, sempre hi ha algú que mou els fils. Darrere de tot, sempre hi ha algú amb noms i cognoms, estudiant, planificant els canvis.

Diuen alguns ingenus que no s’ensenya a les escoles com enfonsar un país, aquesta és una afirmació falsa que només enganya qui vol ser enganyat. Hi ha gent docta, preparada en diuen, que ha estudiat per a enfonsar en un moment determinat l’agricultura d’un país, que ha estudiat com fer diners amb l’especulació del sòl, que ha aprés a consciència (però sense) com corrompre els representants del poble que han de prendre decisions en nom de tots.

No crec en la idea d’una Horta com una Arcàdia habitada per llauradors feliços. La felicitat és una abstracció a la qual no li coneixem la cara. En el que crec és en una relació més saludable amb un medi natural del qual som hereus. Un medi que ha estat durant segles el rebost dels pobles i de la capital de l’Horta. Un medi del qual s’ha impregnat la nostra manera de ser i fins i tot la nostra llengua. Només sé que no podem continuar defecant en el rebost, en el llit.