Mirambell, el poble de les portes obertes

Mirambell té una personalitat pròpia, la de la seua gent. Créixer en el poble era gaudir d’una vida silvestre en llibertat i en família. Infants i joves corrien pel barranc del Carraixet i per l’horta, i les places eren lloc de trobada i de joc. El veïnat que hi queda manté eixa vida familiar i de proximitat amb el seu entorn natural.

Mirambell, el poble de les portes obertes

REDACCIÓ – Jorge Pérez
FOTOGRAFIA – Jorge Pérez
Mirambell té una personalitat pròpia, la de la seua gent. Créixer en el poble era gaudir d’una vida silvestre en llibertat i en família. Infants i joves corrien pel barranc del Carraixet i per l’horta, i les places eren lloc de trobada i de joc. El veïnat que hi queda manté eixa vida familiar i de proximitat amb el seu entorn natural.

“Érem molt salvatges. Tunejàvem les bicicletes. Un amic els posava seients de cotxe i volants i ens llançàvem pel barranc. Allí hi havia un camp de futbol. Per Pasqua jugàvem a la corda, a xurro va, al catxirulo, ens menjàvem la mona; passàvem tota la setmana ací, ens ajuntàvem 200 o 300 persones. Les cases amb ànecs els soltaven al matí i a poqueta nit tornaven sols al seu corral”. Són els records de Vicent Ros ‘Ratolí’, veí de Mirambell de 44 anys, sobre la seua joventut en el poble.

El seu és un relat compartit per molts dels que viuen allà. Créixer a Mirambell era llibertat, córrer per l’horta i conéixer cada camí del camp, jugar al barranc, a la plaça, entre els tarongers. I passar el dia fora de casa fent trastades.

Vicent va nàixer al carrer de la Barraca. És docent, músic i director del cor local. Sa mare tenia la tenda del poble, l’ultramarí, la part posterior de la qual donava a la plaça de l’Ermita de Sant Joan, el centre neuràlgic de Mirambell. El comerç va tancar fa uns 20 anys, però en eixa plaça llavors hi havia una rellotgeria, la fusteria de Toni o la perruqueria de Vicentica, entre altres negocis. Uns metres més enllà, podia trobar-se un taller de falles o la vaqueria de Nicasio. “Agafàvem la llet fresca i la bevíem només acabada de munyir”, comenta.

L’horta i el barranc del Carraixet, que voreja el poble per l’Oest, marquen la identitat de Mirambell. També l’Ermita de Sant Joan, declarada Bé de Rellevància Local. El nucli es va unir a Bonrepòs durant el segle passat davant l’augment demogràfic per formar un municipi: Bonrepòs i Mirambell. Però Mirambell segueix conservant un encant particular de carrers estrets, raconets amb història i places recollides. Una personalitat pròpia.

Els veïns que hi queden mantenen viu l’orgull i el sentiment de pertinença al poble. “Un lloc diferent”, afirma Vicent. Mentre hi passeja, assenyala la casa on hi havia una presó, un xicotet espai que donava al carrer en el qual cabia una persona i amb una finestreta per on els xiquets treien el cap per veure qui havia sigut pres. Al final del carrer de Sant Joan fins fa uns anys hi havia un llavador, ara tapat.

Seguint el passeig, al costat de la plaça Sant Ferran, pot trobar-se el magatzem, en ruïnes, que comerciava amb tot el que es conreava en la zona i que l’Ajuntament planeja rehabilitar per a convertir-lo en un espai social i cultural.

En eixa plaça continua activa la vida veïnal, especialment a l’estiu, amb els sopars a la fresca durant les festes i, per Sant Joan, la tomacada, en la qual tothom cuina tomaca de mil maneres diferents per a reunir-se, sopar i xarrar.

Teresa, Amparo i Vicentica (que va regentar uns anys la perruqueria de la plaça de l’Ermita) són tres de les cinc germanes Monzó, a més d’un xic. La casa familiar en la qual van créixer mirava al barranc del Carraixet. Totes continuen vivint en el poble, llevat del germà.
Les Monzó mantenen viu el seu amor per Mirambell i són parts actives de la vida del barri. Juntament amb l’associació cultural Macarella, per exemple, participen en la celebració de la nit de Sant Joan, que els últims temps s’ha recuperat; també en la Pasqua al Barranc, una festa popular en la qual tornen a prendre l’espai de quan eren xiquetes. Són algunes de les activitats que promou l’associació; mantenen el poble actiu i recorden l’essència d’allò que fou.

Teresa, la germana major, comenta que Mirambell era el poble de les portes obertes. “Érem com una gran família. Pel barranc corria aigua clara que podies beure, la gent es banyava, estava ple d’ànecs que eixien de les cases… Era una vida silvestre”, apunta.
Al seu costat, Amparo assenteix: “Viure ací era molt bonic, estàvem tot el dia en el carrer. Ara intentem seguir amb la vida d’abans, encara que les coses han canviat molt i ja no queda tanta gent ací”.

Puri Albert és una altra veïna que va créixer molt prop de les Monzó, en una casa de la Baixada de Carpesa juntament amb altres sis germans. Puri coincideix a recordar la seua joventut amb llibertat i felicitat en un entorn familiar i llaurador: “És un lloc molt tranquil i agradable. Hauríem de trobar la manera de fomentar que la gent tornara a viure a Mirambell perquè hi ha moltes cases buides”.