Ol a ceba. Ol a ceba en els camps que envolten Borbotó. Ol a ceba en el camí de Montcada. Ol a ceba. La seua dolçor té un component evocador. No és casual. Ja ho deia Einstein: Déu no juga als daus. És el fruit de mesos de treball, és la collita d’hores donades a la terra.

Ol a ceba

Carlos aimeur (Periodista i escriptor)

Ol a ceba. Ol a ceba en els camps que envolten Borbotó. Ol a ceba en el camí de Montcada. Ol a ceba. La seua dolçor té un component evocador. No és casual. Ja ho deia Einstein: Déu no juga als daus. És el fruit de mesos de treball, és la collita d’hores donades a la terra. Per això és dolç, perquè és un triomf. Penetra. L’esforç, la suor, el cansament, tot cobra sentit. No hi ha mercat que entenga això. No ho poden comprendre.

En una ocasió Rosa Regàs li va donar un consell a un jove escriptor: escriu dels llocs que coneixes, que has visitat, en els que has viscut, perquè saps l’olor que fan; no per a descriure eixes olors, sinó per a sentir-los quan estàs descrivint, quan estàs barallant amb el paper en blanc, buscant la paraula adequada. Va ser Patrick Süskind qui va fer de l’olor un tema en El perfum. Veiem, sentim, toquem, tastem, però l’olor és especial, marca la diferència, ens assenyala, ens indica, ens insinua, ens evoca. Machado escrivia de nit en Rocafort amb l‘olor d’espígol arribant a la seua taula. No li havien parit per a dormir, com va dir Vicent Andrés Estellés: estava vetlant la nit amarga del seu poble i en ella trobava la pau olorant la lavanda.

Les olors de l’horta ens informen del transcurs de la vida. El penetrant adob ens recorda quant costós és arrancar-li els fruits, quants mims precisa, quantes cures

Les olors de l’horta ens informen del transcurs de la vida. El penetrant adob ens recorda quant costós és arrancar-li els seus fruits, quants mims precisa, quantes cures. És desagradable per alguna cosa. Això és quelcom que tampoc entenen en els mercats. Per a ells no hi ha abans, no hi ha cavallons, ni ferramentes, no hi ha hores de reg, de collita… Només mesuren i sospesen, freds, indiferents. Ells no olen. No saben quina grata aroma emana de la terra amerada per una pluja generosa.

L’horta es mor engolida pels mestres del temps, els que taxen les nostres vides en hores de productivitat. L’eficiència és l’única oració d’aquests rectors de Cronos, profetes d’un déu que devora els seus fills. Com a penitents, ressona a cada minut la seua salmòdia reclamant riquesa, eficàcia. La pronuncien en els seus temples, els mercats. Busquen cadenes de valor en allò que en realitat és un sistema de valor. Cada dia que passa, les seues veus sonen més fortes però potser són només ecos, com les sirenes d’Ulisses que conduïxen els barcos als esculls. Ja ho advertia Homer: “Malalt serà qui es detinga a escoltar els seus càntics!”. No hi ha paradís en la seua illa, només barcos encastats. Hauríem d’escoltar-los?

Ol a ceba en els camps que envolten Borbotó. Ol a ceba en el camí de Moncada. Ol a ceba. No hi ha manera de mesurar el seu valor. No hi ha manera de calibrar el seu preu. És un regal, l’herència de milers d’anys d’al·luvions de rius crescuts, de pluges i vents que van existir abans que ningú els poguera anomenar. Potser hauríem d’apreciar-la pel que és i no pel que ens dóna. Potser hauríem de respirar-la més. Oldre-la.