L’Horta en temps de pandèmia i després

Quan passe el temps i observem el llegat d’estos anys de governs del “canvi”, potser la primera cosa que se’ns vinga al cap siga la transformació que vivim en la mobilitat de les persones. Especialment les accions i infraestructures encaminades a promoure la mobilitat no motoritzada, o els vehicles elèctrics.

L’Horta en temps de pandèmia i després

Enric Navarro (Llaurador, enginyer agrònim i presentador de “Terra Viva” (À Punt))

Quan passe el temps i observem el llegat d’estos anys de governs del “canvi”, potser la primera cosa que se’ns vinga al cap siga la transformació que vivim en la mobilitat de les persones. Especialment les accions i infraestructures encaminades a promoure la mobilitat no motoritzada, o els vehicles elèctrics. Probablement serà més evident a la ciutat que a la comarca, encara que la Via Xurra i altres camins s’han convertit en tota una artèria de comunicació entre els pobles.

Tinc una sensació mescla de satisfacció i enveja. Satisfet de què xicotets canvis puguen canviar la vida de la gent, i una sana enveja per no vore el canvi en el model agroalimentari. Parlava Rosa Pardo en l’anterior número de com ha canviat la percepció cap a l’Horta en els darrers anys. Podem estar contents del canvi en el relat, hem passat de ser un solar a l’espera de ser urbanitzat a lloar els beneficis i fortaleses d’un espai agrari tan singular. Tenim ja clar el valor patrimonial, paisatgístic, etnològic, i tot açò està molt bé. Fins i tot el valor de l’agricultura de proximitat va a l’alça, quan els supermercats, que acaparen cada dia més quota de mercat, es veuen obligats a deixar clara la procedència dels aliments i es sumen al carro del quilòmetre zero.

L’actual pandèmia ens ha mostrat la importància d’un sistema agroalimentari proper, divers i capil·lar, capaç de seguir abastint a la població encara que trontolle la resta de l’economia. L’Horta és sense dubte ja per a ningú, un factor de resiliència alimentària per a futures crisis, que sabem que vindran, sanitàries i ambientals.

Si sabem tot açò què ens falta per a creure que el canvi és possible? És possible i necessari, perquè l’Horta no cap en el model agroindustrial predominant. Però què ens falta per a creure que l’Horta té futur i viabilitat en eixe model capil·lar de centenars de xicotets productors, produint aliments per a centenars de comerços de cada carrer, de cada poble, de cada parada de mercat municipal o venent-los directament en un entorn urbà tan densament poblat?

La pandèmia ens ha mostrat la importància d’un sistema agroalimentari proper, divers i capil·lar, capaç de seguir abastint la població

Molta de la gent que ha deixat enrere el cotxe estos anys per a moure’s d’altra manera, per anar al treball, o a comprar, o a passar el temps lliure, si imaginava fa cinc o deu anys eixe canvi en la seua vida, diria que mai haguera pensat que circular en bicicleta o en patinet fora tan fàcil i possible.

Tan sols ens queda esperar que d’ací cinc o deu anys quan mirem enrere i vejam l’Horta sigam capaços de vore un veritable canvi en les prioritats alimentàries de tots i totes, perquè fem una elecció crucial cada dia quan decidim on i com comprar. Esperem vore un canvi efectiu en la gestió d’este complicat espai periurbà i sobretot esperem un canvi en la vida de les persones que l’habiten i treballen, perquè sense elles no tornarà a ser tal i com l’hem conegut fins ara, i l’edat avançada de llauradors i llauradores juga a la nostra contra si no s’activen ja les polítiques que portem anys dissenyant, planificant i prioritzant.