Reflexions d’un pilotari – Entrevista a Soro III

Quico sorprén en les distàncies curtes. Mostra una gran capacitat de reflexió al voltant de la professionalització de la pilota valenciana i una proximitat en el tracte que dista molt de la imatge que projecta sobre el terreny de joc. Parlem amb Francesc Soro Juan, ‘Soro III’, de la final del Campionat Individual d’Escala i Corda, que va guanyar el 22 de juny a Pelayo per sisena vegada; de la necessitat que l’esport autòcton avance, no tant cap a la modernitat sinó cap a la normalització; i de la situació de la pilota professional femenina.

Reflexions d’un pilotari

Entrevista a Soro III, Campió Individual d’Escala i Corda

REDACCIÓ – Núria Garcia
FOTOGRAFIA – Paco Durà / Fundació de Pilota Valenciana / Alamida
Quico sorprén en les distàncies curtes. Mostra una gran capacitat de reflexió al voltant de la professionalització de la pilota valenciana i una proximitat en el tracte que dista molt de la imatge que projecta sobre el terreny de joc. Parlem amb Francesc Soro Juan, ‘Soro III’, de la final del Campionat Individual d’Escala i Corda, que va guanyar el 22 de juny a Pelayo per sisena vegada; de la necessitat que l’esport autòcton avance, no tant cap a la modernitat sinó cap a la normalització; i de la situació de la pilota professional femenina.
  1. Eres el tercer d’una important nissaga de jugadors de Massamagrell. L’herència dels teus avantpassats ha sigut determinant perquè hages arribat fins ací?
  2. Per descomptat. El meu iaio era un apassionat d’aquest esport. Després de la guerra va formar part d’un equip de pilota a la presó i l’any 1947 va fundar el trinquet Tio Pena de Massamagrell. Tots els cosins ens hem criat pegant pilotades, però va ser a partir dels 13 anys, arran d’un problema en l’esquena, que vaig haver d’abandonar el futbol i vaig començar a encaminar-me cap a la pilota.
  3. Ha passat molt de temps des d’aquells inicis. Amb 35 anys has aconseguit el sisé títol de l’Individual. Quin recorregut et queda dins del món professional?
  4. No crec que arribe als 40 a este nivell. És difícil saber-ho, perquè físicament em trobe molt bé, tot i que el temps de recuperació de les partides intenses cada vegada és més dur, però és cert que el desgast mental després de tants anys és gran. Estar dalt és molt bonic, és el somni de qualsevol jugador de pilota i vius sensacions úniques, però com a contrapartida hi ha una pressió molt forta que no és fàcil assimilar.
  5. La final de l’últim Individual contra Genovés II és un clar exemple…
  6. Sí, quan vaig arribar a 55 només pensava en acabar, però conec a José (Genovés II) i ell mai es dona per vençut. A més dels tres jocs que va enllaçar fins a igualar-me, hi havia l’afegit de l’ambient que es respirava en el trinquet. Tots volien que guanyara ell, perquè era la seua sisena final i encara no havia aconseguit el títol, i des de l’escala i les grades l’animaven amb força i emotivitat. José té molt de carisma; si jo haguera estat fora, com a espectador, també haguera volgut que guanyara ell.
  7. T’haguera agradat tindre més recolzament del públic en eixos moments?
  8. Jo tinc un altre caràcter. Quan estic al trinquet marque distàncies perquè em centre completament en la meua feina. Sóc més reservat amb els espectadors i amb la resta de com-
    panys, però tampoc negue res a ningú que se m’acosta. Projectar la imatge és decisió de cada jugador i tal vegada la diferència d’edat també hi compta, sobretot pel que fa a les xarxes socials, i jo no les utilitze.
  9. Tot i els intents per modernitzar la pilota valenciana, en molts aspectes sembla estancada des de fa molts anys. Quina anàlisi fas de la situació actual?
  10. Portem molt de temps buscant canvis, però més que cap a la modernitat, hauríem de treballar per una vertadera normalització. Els avanços són molt lents i moltes iniciatives no han tingut continuïtat. Són molts anys intentant implantar un model esportiu estable que no arriba i això ens cansa, hi ha moments de molta inestabilitat. De jove ho vivia de forma diferent; vaig ser el primer president del sindicat de jugadors, que creàrem l’any 2013 quan vàrem començar a patir una gran inestabilitat econòmica. Ara, de major, tinc una altra perspectiva, d’alguna manera busques tranquil·litat. Primer amb Valnet, i ara a través de la Fundació, és obvi que els jugadors perdem independència, però s’intenta regular l’esport de la millor forma possible. Són dos models totalment diferents i tots dos tenen avantatges i inconvenients.
  11. Si hagueres de triar una partida d’entre totes les que has jugat, amb quina et quedaries?
  12. Aquesta última partida de l’Individual contra Genovés II hi tingué un component molt emocional, però a nivell esportiu em quede amb la final de l’any 2013 contra Álvaro. Vaig aconseguir controlar tots els factors que et fan guanyar o perdre, que no és una altra cosa que la gestió de les emocions. Mantindre la concentració de forma constant és clau i, en este sentit, un professor de psicologia de la universitat on estudie ha corroborat el que jo ja havia aprés en la pràctica, explicant-nos que els factors externs a un mateix no es poden controlar i que, per eixe motiu, no hem de deixar que ens afecten.
  13. Tens alguna mania, algun ritual abans de les partides?
  14. Sí, clar, però més que manies, són rutines que m’ajuden a mantindre la concentració. Quan estic a casa abans d’anar al trinquet revise la bossa moltes vegades, que totes les coses estiguen en el lloc de forma ordenada. Durant la partida, per exemple, quan jugue una parada a l’escala, bote la pilota, netege els graons… Això ho vaig aprendre d’alguns jugadors de bàsquet veient partides de l’NBA.
  15. T’agrada veure altres esports?
  16. Sí, m’agrada l’esport en general. El bàsquet m’apassiona i també seguisc el ciclisme, així com esports minoritaris com el cúrling (semblant a les bitles i a la petanca sobre gel) o l’snooker (modalitat britànica del billar). Ara també estic veient molts partits de futbol femení.
  17. Com valores l’evolució de la pilota valenciana femenina en l’àmbit professional?
  18. Les dones estan fent-se molt fortes, la pilota tenia un gran deute amb elles, però mai m’ha agradat el conformisme i en gran part són les xiques les que han de decidir quin camí volen seguir. Ara per ara hi ha una base sòlida en la pilota femenina, però han de triar si volen seguir depenent dels clubs o si lluiten per una major professionalització amb la reivindicació de més visibilitat, més partides, campionats més llargs i consistents.