Una de les tradicions més antigues de les nostres terres és la representació del Cant de la Sibil·la. De fet, és tan antiga que costa de resseguir-ne el rastre, que es remunta segles enrere i que ha patit no pocs entrebancs fins a arribar als nostres dies. Hom ha dit que, dins de la tradició cristiana, és sant Agustí (potser com a recurs literari, potser per legitimar des de més enllà de l’àmbit estrictament cristià l’adveniment del Crist) qui introdueix la Sibil·la dins de l’imaginari religiós. En qualsevol cas, el ben cert és que aquesta tradició, que es va expandir ràpidament per bona part dels territoris mediterranis cristians, no té un naixement documentat i els seus creadors, probablement membres d’algun monestir, romanen en l’anonimat.

Entre les cançons que faran ballar a xicotets i majors trobem títols tan suggeridors com “M’encanta viatjar”, “El vaixell pirata” o “Pobres Sabates”. Els encarregats de posar veu als poemes han sigut al voltant d’una trentena de xiquets i xiquetes del Cor dels Menuts de Bonrepòs i Mirambell, que van passar per l’estudi de gravació entre juliol i setembre del 2017 i que ara, per fi, han vist el producte final del seu treball convertit en realitat.

Els documents més antics que es conserven del Cant de la Sibil·la són alguns fragments esparsos que van pertànyer a l’abadia benedictina de la ciutat francesa de Limoges, dedicada a Sant Marcial, una construcció que va romandre dempeus des del segle IX fins a les acaballes del segle XVIII. L’obra original està escrita íntegrament en llatí i té un caràcter gregorià, com era habitual en aquell temps per a les composicions religioses. Però amb la seua expansió i la bona acceptació del públic la música va evolucionar cap a la polifonia i el text llatí cap a les llengües vulgars. No debades, el Cant de la Sibil·la és una de les primeres composicions poètiques que es conserven en llengua catalana. L’actual caràcter nadalenc, tot i que no forma part de la tradició original, es va adaptar relativament prompte pel contingut del missatge de la Sibil·la: anuncia el naixement del Messies i la vinguda imminent del dia del judici final.

Aquesta Sibil·la, que provenia de la mitologia clàssica i representa el paganisme ancestral, d’alguna forma proveeix d’un caràcter universal la religió cristiana i la seua figura central: reconeix el Messies com a element alliberador universal i per tant atorga continuïtat i valor des de més enllà dels límits del cristianisme.

Malgrat el caràcter popular que ja s’havia guanyat, el Cant de la Sibil·la va patir un retrocés a partir del segle XVI amb els canvis que va adoptar el Concili de Trento. L’església, que desconfiava de la mínima ombra de paganisme dins del culte religiós, va tractar de bandejar qualsevol expressió no litúrgica de la vida religiosa. Però, tot i els entrebancs i la pràctica desaparició de molts dels llocs on feia segles que es representava, el Cant de la Sibil·la va romandre viu en alguns indrets on aquesta celebració estava molt arrelada en l’imaginari popular, com fou el cas de Palma. A partir d’aleshores, i després d’un silenci moltes vegades centenari, ací i allà, la recuperació del Cant de la Sibil·la ha sigut una constant que, encara avui dia, continua.

En aquest sentit, Alfara té l’honor de ser l’únic poble de l’Horta que representa anualment aquesta tradició antiquíssima que va ser habitual a la seu de València durant l’edat mitjana. L’any 2005, la localitat s’unia a la no molt extensa llista de pobles valencians que s’havien avingut a recuperar el Cant de la Sibil·la. Una vegada més, s’aturava el llarg silenci d’aquesta tradició que havia sigut ben coneguda pels valencians de l’Horta segles enrere. La iniciativa, plenament alfarera, va estar conformada per la coral Juan de Ribera i el grup Bòbila. Per a dur-la a terme es va fer servir la música que s’empra en la representació de Gandia, que va recuperar el Cant de la Sibil·la l’any 1979 adaptant una versió valenciana de l’obra que datava del segle XVI. D’una altra banda, la dramatització i posada en escena de la Sibil·la d’Alfara és obra de Josep Marí, actual regidor de cultura de l’Ajuntament.

Aquest pas donat a la localitat ha fet possible que una bona part de l’Horta haja pogut gaudir de l’antiquíssim Cant de la Sibil·la. Més enllà de les representacions anuals en l’església de Sant Bertomeu del poble, el mateix Cant de la Sibil·la s’ha representat en altres indrets com ara Vinalesa, Montcada, València, Sant Marcel·lí, el Museu Valencià d’Etnologia… I encara més, Alfara era l’únic poble de l’Horta que el representava l’any 2010, l’any que la UNESCO va declarar Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat el Cant de la Sibil·la de Mallorca. Les representacions a la catedral de València, per exemple, van començar l’any 2012.

Amb la representació del Cant de la Sibil·la, Alfara manté viva una tradició mil·lenària que ens deixa a les portes de la nostra existència com a poble. I no és gens fàcil de fer en aquest món globalitzat que tendeix a importar tradicions alienes amb una facilitat sorprenent i, moltes vegades, guiada per les motivacions més fútils. L’art, la bellesa, la música han estat sempre lligats a la vida dels valencians, que han sabut incloure aquests valors en les seues celebracions i festivitats. En qualsevol cas, el poble d’Alfara va rebre el Cant de la Sibil·la amb els braços oberts. I hom intueix que així serà per molts anys.